Quina millor manera per començar que amb la presentació de la nostra festa nacional. El bon temps i unes temperatures més pròpies del mes agost van acompanyar la jornada del diumenge 11 de setembre. La diada nacional de Catalunya ha tornat a arreplegar el millor de la nostra terra per fer mostra i goig de la identitat catalana.

Dos dels principals escenaris de la celebració a Barcelona es situen al parc de la Ciutadella i el passeig Lluís Companys (Arc de triomf). A banda i banda d'aquest passeig s'hi estenen dues llargues fileres de carpes blanques i, com era d'esperar, una estelada catalana penjada del mateix Arc de Triomf presideix majestuosament tota la fira. Aquest any, Òmnium cultural torna a organitzar amb gran èxit un programa carregat d'activitats.

La mainada gaudeix com ningú de la diada. Hi ha tallers de tots colors i per a tots els gustos: activitats esportives, manualitats, pintar-se la cara i fins i tot, concerts ben animats únicament pels més petits.

En aquesta fira tots els símbols de la cultura catalana hi tenen cabuda. Al llarg de la jornada colles castelleres, diables i balls de bastons ens regalen petites exhibicions al bell mig del passeig. I com no podia ser d’altra manera, també hi ha representació de tot tipus de col·lectius: joves, nens, turistes, famílies, avis i fins i tot, un agrupament de centenars de motoristes que desfilen pel passeig Lluís Companys tot fent sonar el clàxon al ritme de «In - inde – independència!». La diada no és només una jornada festiva, sinó també la reivindicació d'una cultura, una llengua i un poble. Per aquest motiu, dins del mar de carpes blanques s'han organitzat xerrades i debats de temes que concerneixen a la nació catalana.

El passeig Lluís Companys desemboca al parc de la Ciutadella, on està instal·lada la fira del llibre en català i que restarà allí durant tota la setmana. Passejant entre les petites paradetes de fusta podem trobar un ventall ben ample de la literatura catalana d'abans i del moment. A causa de la calor i la polseguera del parc es van creant petits refugis a la sombra, oasis on escoltar la lectura de fragments de poesia i narrativa catalana.

El dia va caient i els últims actes prenen partida. La manifestació amb lema “Som una nació, volem estat propi” convocada per diverses entitats i organitzacions recorre el centre de Barcelona. Tot un batalló de banderes i pancartes avança en direcció a l'Arc de triomf, amb l'acompanyament de la música dels grallers i les proclames dels manifestants. Tothom acaba reunint-se al passeig Lluís Companys, on de seguida comencen els concerts dels grups Quart Primera, La Troba Kung-fú i Obrint Pas que conclouran la jornada a ritme de pop-rock i rumba catalana. Un gran Toni Albà amenitza les pauses entre concert i concert, fent rugir al públic amb les seves imitacions còmiques de l’expresident Aznar, el Rei d'Espanya i el Papa de Roma.

Un any més la diada nacional de Catalunya és una forma festiva i distesa de reivindicar i proclamar la independència del poble català.

Navalles, drogues i rumbas. Amb aquestes tres paraules podem definir la retrospectiva que té lloc al CCCB sobre la generació quinqui dels 80. Més enllà del cinema i la música, l’exposició es centra també en el context social i urbanístic que va propiciar el sorgiment d’aquells coneguts joves delinqüents, alguns fins i tot gaudint d’una certa fama, com va ser el cas del mític el Vaquilla. No us deixarà indiferents.

On CCCB c/ Montalegre 5.

Quan Del 25 de Maig al 6 de Setembre.

Quant 4,5 euros

Més info www.cccb.org

Texto: Elena Herrero

Segons Le Monde, el president francès Nicolas Sarkozy ha deixat de pensar en un Tony Blair en hores baixes en quant a popularitat, per fixar-se en Felipe González com a candidat a la futura presidència d'Europa, un càrrec previst per l'esperat Tractat de Lisboa.

Un polític conservador com Sarkozy amaga una vessant felipista? Si mirem una mica al nostre voltant l'elecció no sembla gens estrafolària.

La figura del president (o presidenta) de la UE és un càrrec l'elecció del qual requereix una conjunció d'equilibris realment complexa. Ha de ser una persona ben vista pels 27 Estats membres, algú a qui la resta de presidents i caps d'estat acceptin de manera unànime i li atorguin la seva confiança; al cap i a la fi, al menys de manera simbòlica, es trobarà un esglaó per sobre d'ells.

I dic simbòlicament, ja que com passa en el cas del famós Mr Pesc, Javier Solana, és la personalitat de qui l’ocupa l'encarregada de conferir ple sentit i facultats al càrrec. Col·locar algú amb una trajectòria com la de González és tota una declaració d'intencions al respecte.

En un moment d'euroescepticisme motivat per causes tan dispars com la no ratificació del Tractat Constitucional, l'espera pel de Lisboa o la crisi econòmica, recuperar una figura com Felipe González pot significar una mica d'aire fresc europeista. Al cap i a la fi, estem parlant del president precursor d'una idea que ara és un dels pilars de la UE i un dels elements que més s'haurà de desenvolupar en un futur: la ciutadania europea.

Mercè Aguilar.

Benvolguts lectors,

La necessitat d’apropar la cultura catalana a la resta dels països europeus, d’afirmar a la vegada l’esperit obert i cosmopolita i radicalment europeista del poble català va unir tot un col•lectiu heterogeni de persones al voltant d’un objectiu: la publicació de la versió catalana d’un projecte innovador de periodisme participatiu europeu: el portal cafebabel.com.

Des del naixament de cafè babel en català, un equip composat per traductors, periodistes i editors hem treballat per donar-vos a conèixer l’actualitat europea des d’una perspectiva catalana. Malauradament, ara per ara, ens és impossible continuar portant a terme la titànica feina de fer possible la publicació periòdica d’un mitjà de comunicació.

És per això, que us hem de comunicar la trista notícia que deixem de publicar el portal cafè babel en català.

Volem acabar aquestes breus línies de despedida amb un agraïment a totes les persones, associacions i administracions amb les quals hem treballat al llarg dels últims anys i als creadors de cafebabel.com per la seva aposta pel català. Sense vosaltres, el somni de participar en una aventura com la de crear un mitjà de comunicació europeu en català no hagués estat possible.

Moltes gràcies!

Fins aviat!

Associació Cafè babel jove a Catalunya

A la presentació oficial de l’última pel•lícula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, a la capital catalana només hi faltava jo. La catifa vermella de l’Auditori de Barcelona va veure desfilar, plenes d’orgull, les grans personalitats culturals, polítiques i socials del microcosmos barceloní. Per ser algú en aquesta ciutat, havies de formar part dels 1500 afortunats. Entre aquests, hi havia innumerables artistes i admiradors del cineasta novaiorquès però, sobretot, una llista infinita i diversa de dirigents polítics que no es van voler perdre el sarau. Els que es van deixar veure més van ser: l’actual president de la Generalitat, José Montilla i... l’anterior, Pasqual Maragall; la ministra de Defensa espanyola, Carme Chacón; i els líders dels principals partits catalans: Miquel Iceta (PSC), Daniel Sirera (PP) i Artur Mas (CiU). Semblava més aviat una vetllada postelectoral o un partit del Barça que no pas una (falsa) estrena. Em pregunto si hi devien haver tants polítics a la presentació de les anteriors pel•lícules de Woody Allen a Londres, o si el senyor Sarkozy aniria a una gala a París amb tots els seus ministres. Ben pensat, la resposta per aquesta última suposició és que sí, hi aniria amb Carla Bruni i Rachida Dati. I per suposat, amb Bernard Kouchner... Per sort, el formalisme institucional es va veure contrarestat amb l’inevitable eixam de paparazzis a la caça d’una resposta a les escandaloses declaracions de Javier Bardem sobre l’amor que sent per Espanya. No saben de què els parlo? Millor així... Una barreja improbable de classe i de mediocritat, d’art i de publicitat turística, d’orgull i d’exasperació...

Sigui com sigui, i per molt sorprenent i injust que sembli, no vaig rebre cap invitació per a aquest esdeveniment d’unitat nacional tan deliciosament decadent. I de moment (però la meva voluntat no és infal•lible), he aconseguit no veure la pel•lícula. Intento fer allò que es podria dir una crítica a cegues en tota regla. No s’espantin, d’aquestes n’hi ha més d’una als mitjans “seriosos”, pel que es veu en alguns passis de premsa. I és que, en el fons, no té importància... Allò essencial no és la qualitat de l’obra, sinó el decorat: Barcelona. Partint d’això, del tràiler i dels comentaris dels espectadors (el més habitual és sens dubte el matisat i diplomàtic “No és la seva millor pel•lícula, però...”), és fàcil extrapolar la impressió inquietant que deu produir el xoc entre l’univers cerebral i neuròtic de Woody Allen i la despreocupació i sensualitat mediterrànies (quin tòpic tan bonic...). És com si Bergman dirigís un musical, Antonioni un vodevil o Lynch un drama amorós.

Potser seria millor que deixéssim aquestes glosses tan joioses, perquè no m’estranyaria gens que el Parlament votés una nova llei que prohibís qualsevol ofensa a la pel•lícula. Seria una conseqüència lògica de tanta orgia patriotico-artística. De totes maneres, ens podem alegrar que Barcelona hagi passat de ser la ciutat d’ Una Casa de Bojos a la de Vicky Cristina Barcelona. No entrem del tot al setè art, però cada lloc té l’obra que es mereix, no? Sempre quedaran aquells exquisits plans de la ciutat comtal filmats per Antonioni a Professione: reporter.

Després de la fi del servei militar, aquest és el nou deure visual cap a la pàtria. “Fent país”, com diríem. Fem, fem, quin remei...

Article d'Aurélien Le Genissel, periodista francoespanyol resident a Barcelona. Traducció: Núria Baró

El FC Barcelona començarà la temporada de futbol 2008-2009 amb dos jugadors francesos a les seves files, Thierry Henry i Eric Abidal. És l’ocasió de tornar-nos a fixar en una dada curiosa: cap jugador del país veí no ha aconseguit imposar-se durant gaire temps al club català.

Cadascú està orgullós d’allò que pot estar-ho. Mentre països com Espanya, Anglaterra o Itàlia s’enorgulleixen dels seus clubs de palmarès sobrecarregat, França no té més d’una Lliga de Campions, que va guanyar amb Marsella, el 1993. Això fa, comptant bé, dues vegades menys que les del Nottingham Forest, vencedor el 1979 i 1980, i que milita actualment a la segona divisió anglesa. Però si hi ha una cosa de què França està orgullosa, és del fet que el jugador francès s’exporta molt bé: els millors clubs d’Europa han tingut a les seves files un o diversos jugadors francesos que han marcat història. Eric Cantona al Manchester, Thierry Henry i Patrick Vieira a l’Arsenal, Zinedine Zidane a la Juventus de Turí i després al Reial Madrid... D’exemples no en falten. I el Barça? N’és l’excepció, el misteri, la maledicció. En definitiva, res, el desert. I és que, de fet, en un club més aviat marcat per l’aportació de brasilers o d’holandesos, els francesos han estat, en el millor dels casos, discrets; en el pitjor, catastròfics.

Els fracassos

En són els més nombrosos. Cap culé no pot evitar un somriure amarg als llavis quan s’evoquen aquests noms: les ximpleries del porter Richard Dutruel, Philippe Christanval escridassat pel Camp Nou, el fantasmagòric Frédéric Déhu, i finalment el decebedor Christophe Dugarry, malgrat tot campió del món i d’Europa sota la túnica blava. Error de càsting, jugador sobrevalorat o que no el van saber utilitzar segons les seves possibilitats: d’explicacions no en falten.

Les decepcions

Fins i tot els jugadors prestigiosos han fracassat a la Ciutat Condal: sense treure mèrits a ningú, Laurent Blanc no ha tingut l’aportació esperada, i només es va quedar al club la temporada 1996-1997. El mateix va passar amb Emmanuel Petit, indiscutible a Anglaterra i que es va trobar que era defensa esquerre a l’esquema de Van Gaal el 2000-2001. Pel que fa a Lilian Thuram, que hi va arribar el 2006 a punt de finalitzar la seva carrera, no ha sigut més que l’ombra de l’increïble defensa que va ser a Itàlia.

Una excepció i esperances

En aquest palmarès al revés, només Ludovic Giuly aconsegueix salvar-se’n. Aquest atacant ens recorda sovint que efectivament és l’únic francès guardonat (dues lligues i una Champions League) amb el FC Barcelona. Sense haver tingut l’estatus de crack indiscutible de Ronaldinho o Messi, ha deixat un bon record a la capital catalana. I de cara al futur? Encara queden dos jugadors francesos al club. Dos jugadors que el seu primer any a Espanya van decebre, però que es poden recuperar. De primer, Eric Abidal, que va patir la manca de preparació física de la passada temporada, però que se’l veu més còmode amb el nou entrenador. I sobretot Thierry Henry, jugador emblemàtic del segle XXI que de moment no ha estat a l’alçada de la seva reputació. En vigílies d’una nova temporada, el nou capità de l’equip de França té una segona oportunitat de trencar la maledicció dels francesos del Barça.

Més de 3.000 científics de totes les disciplines, estudiants, polítics i empresaris s’acostaran del 18 al 22 de juliol a Barcelona, la Capital Europea de la Ciència 2008, per participar a l’EuroScience Open Forum, una trobada multidisciplinar on es presentaran més de 100 conferències, entre elles algunes preparades per premis nobels de l’alçada del químic isrealià Aaron Ciechanover o de l’investigador nord-americà Richard J Roberts.

En paraules d’Enric Banda, codirector d’ESOF2008 i president d’EuroScience, “es tracta d’un gran fòrum de debat que reunirà a tothom que tingui alguna cosa a dir, escoltar o aprendre en ciència, des dels joves investigadors, fins als empresaris que cerquen rendibilitzar la seva R +D, als estudiants o als polítics polítics que han de decidir en infraestructures i polítiques científiques europees”.

Al llarg de les jornades de treball, es tractaran temes com la recerca amb cèl•lules mare, la relació entre la ciència i la lluita contra el nou terrorisme, el canvi climàtic, la nutrició, la clonació i la política europea d’R+D. Així mateix, les jornades científiques europees atorgaran una gran importància al futur professional dels joves talents científics. Amb aquesta intenció, l’organització prepara una sèrie de trobades amb científics consagrats on els estudiants podran entrar en contacte i compartir experiències en l’ambient distès d’una cita gastronòmica.

Més enllà de ser una trobada purament científica, el Fórum Europeu de la Ciència també té la intenció d’apropar el gran públic a la ciència. Amb la intenció d’aconseguir-ho ha programat una sèrie 70 activitats gratuïtes per al públic general: tallers de ciència i cuina, la reproducció a escala humana d’un protó, o la levitació del vaixell de paper més gran conegut al món, tot aspirant a batre el record Guinness.

Ja arriba el Sónar. Arriba la bogeria a Barcelona, arriben els vols de baix cost, els guiris, la festa, la calor i la bona música. Aquest any, un cop més, el festival mostra la seva complicitat vers les Illes Britàniques amb actuacions en què la majoria de grups o djs són del país de l’hora del tè.

La presentació del festival no és cap novetat ja que des de fa uns quants anys segueix la mateixa fórmula, amb l’epicentre al Raval (que per moltes queixes relacionades amb el so del festival que presentin els veïns, aquest ajuntament tan selectiu que tenim no els escoltarà mai) i el CCCB durant el dia, i la Fira 2 Gran Via durant la nit.

Els nostàlgics i puristes com jo, sempre tenim l’ull posat al Sónar, tot i que ja no sorprengui tant com altres anys. Sempre es descobreix alguna cosa interessant en aquest festival. Encara que segueixin apostant per noms, any rere any, com Miss Kittin, Jeff Mills o Richie Hawtin. Aquí us especifiquem el que, segons el nostre parer, us pot semblar més interessant; com una petita guia del que podeu trobar al festival de música avançada més cosmopolita del món, el Sónar.

Jahbitat: Acompanyat de músics, i a base de sons de guitarra, efectes, samplers i l’ordinador, serà l’encarregat de donar el tret de sortida al festival. Sens dubte, una d’aquestes propostes de sons personals, mutants i futuristes que tant agraden en aquest festival. Dijous dia 19 a les 13h al SonarComplex.

Little-Dragon: Des de Suècia ens arriba aquest grup de pop amb molta ànima, jazz i una vocalista que us deixarà bocabadats al igual que alguns socis del Barça, segons l’impresentable del president...Dijous dia 19 a les 16h al SonarVillage.

Internet 2: No sé ben bé què dir d’aquest espectacle...S’ha de veure per a poder opinar. Comèdia, drama i música clàssica filtrada per electrònica? Al·lucinació màxima “made in Sónar” que s’ha de presenciar. Dijous dia 19 a les 21h al SonarComplex.

Two Pias djs: Encara que siguin uns habituals de l’escena i que tots ja sapiguem que se celebra el 25è aniversari de la marca belga PIAS, ens agraden les seves sessions i sempre aconsegueixen fer moure a tothom. Dijous dia 19 a les 20:25h al SonarDôme.

Nit inaugural a Gran Via 2: A aquestes alçades poca cosa es pot dir de Goldfrapp. Una nova diva de l’electrònica que ens fa ballar i que presentarà el seu nou disc “Seventh Tree”. Ja veurem què en serà. Per altra banda, Leila ens portarà fins al seu món personal, acompanyada d’autèntics genis de l’electrònica que ens oferiran una sessió magistral de sons i qualitat musical. 100% recomanable. Per donar la nit per acabada, a moure l’esquelet amb Ben Watt, l’amo d’un dels segells de moda, Buzzin Fly, que posarà punt i final a la nit creada pensant en els anglesos que es deixin caure per aquestes terres.

F-On i Vasco Ispirián: Els encarregats de les primeres sessions de divendres dia 20, en què més d’un hi va com qui va a un after-hour. Des de Madrid ens porten la qualitat i la veterania als platós, amb sessions que segurament fusionen el dub, amb el house, el minimal, l’acid i una cerveseta i unes patates braves que a aquelles hores, segur que entren de P.M. Divendres dia 19 de les 12h a les 15.30h al SonarDôme.

Ninja Tune Showcase: Per a qui li agradi aquesta firma, és una cita obligatòria. I per aquells a qui no la coneixen, que s’hi deixin caure per descobrir-la i segurament entendran perquè fa anys que remenen les cireres en el món del dub, el funk, el hip hop més experimental, i com aconsegueixen crear artistes, tots ells bons i alguns  presents en aquesta edició, com a xurros. Això serà divendres dia 20 de les 16h a les 19h al SonarDôme.

Deepchord presents Echospace: Segons el meu parer, i el d’algun dels meus amics més fanàtics, ells són el plat fort de divendres dia 20 al Sónar de dia. Darrera de la firma “Modern Love” s’amaga un dels showcases de més èxit l’any passat, que té la mirada posada a Detroit, Chicago i Berlín i que fusiona els sons més sintètics amb el ball incloent el ressò de Basic Channel. Els que hi entenen n’han fet una bona crítica. L’haurem de veure. Divendres dia 20 a les 19.40h al SonarDôme.

El Guincho Dj set: Aquest canari resident a Barcelona delectarà els asistents al SonarVillage que s’estiguin ajaçats a la gespa artificial, amb un set de dubstep, reagge i afrobeat que entraran amb el somriure als llavis. Divendres dia 20 a les 14h al SonarVillage.

Kalabrese pres. The Rumperlorchestra: Sens dubte una d’aquelles actuacions que farà les delícies dels assistents que creuen que el Sónar de dia és un “carry on” del que es viu a la nit Barcelonina, repleta de festes durant aquests dies. Segurament sonaran beats de house, funk i ball pur que provocaran els primers moviments de cintura una mica seriosos mentre el sol ens dóna un respir. Divendres dia 20 a les 17:45h al SonarVillage.

Madness: Aquestes velles glòries de l’Ska britànic han estat una de les sorpreses més importants del cartell d’aquest any. En aquest procés d’ “anglesització”  del festival pot ser apoteòsic quan els que hem ballat amb grups com Dr. Calypso, Skatalà, The Specials i tants d’altres, sentim aquell “Our House” al SonarClub. Pel que fa a la resta del concert, poca cosa a dir. Millor anar-lo a veure i comprovar si els anys passen factura o no. Divendres dia 20 a les 23:30h al SonarClub.

Justice, Boys Noize i Erol Alkan: Tant Justice com Boys Noize ja formen part de tots els saraus electrònics. Festivals i més festivals per fer petar els altaveus amb estridències, plens d’aquells moments en què la música s’enfila i torna a baixar i que tan agraden a la gent. A mi no em semblen ni bé ni malament, això si, la festa està assegurada. Erol Alkan, un altre dj imprescindible de la nit londinenca i un dels pocs que poden aconseguir que una festa setmanal en dilluns triomfi durant anys (i no m’ho compareu amb el Circoloco del DC10, que us pico!!), segueix fusionant rareses amb rock i pop amb techno tot allunyant-se una mica de les seves mítiques sessions a l’Apolo. De tota manera, actualment les seves sessions tiren molt del so de Justice o de Boys Noize. Si això no t’agrada val més que passis de llarg del SonarClub. Divendres dia 20 de les 2:00h a les 6:30h al SonarClub.

Kawasaki: Un enigme absolut que en aquest país agrada per la morbositat i la nostra afició a les motos. Aquest Dj, excorredor del mundial de motociclisme (si si, el mateix on corria Sete Gibernau o on ara competeix Dani Pedrosa), va fer el salt cap als platós, a la tècnica brutal i als scratches infinits. Què punxa? Doncs ni idea! Però de ben segur que l’aniré a veure perquè sembla ser que porta casc i és la primera vegada que actua a Europa. Divendres dia 20 a les 5:30h al SonarLab.

Darren Emerson, Frankie Knuckles i Theo Parrish: House legends de les que no es veuen cada dia i, encara menys, les podem veure juntes un mateix dia. Són d’aquests per anar a veure una estona, somriure i tancar els ulls. Divendres dia 20 a la nit en diversos escenaris.

Richie Hawtin, “El cub”, els M_nus i la mare que els va parir: Això! Visca la mare que va parir Richie Hawtin i tot el que ha fet per l’electrònica! Potser s’està desviant del que va ser, però per això ha creat M_nus, que ja ha fet 10 anys i que està en boca de tothom. Una Jam Session de techno, minimal, deep i vés a saber què poden arribar a organitzar (tot i que esperem que sigui diferent a la que es va muntar a la cabina del TimeWarp). O els beneres, o els detestes, però sens dubte, és el plat fort de divendres a la nit tot i que probablement el que ofereixi no s’assembla gaire a les dues últimes grans sessions que s’ha marcat un dels noms vinculat al Sónar forever and ever. M_nus presenta “The Cube”. Divendres dia 20 des de les 2h fins al moment del fi de festa al SonarPub.

OSAKA Invasió: A tots ens agrada saber què es cou al Japó, a molts els agrada el Sushi, i a tots ens atrau la tecnologia. Així doncs, una bona manera de saber què hi ha al país del sol naixent pel que fa a la música, és veure el Showcase d’Osaka Breakcore. Metal, punk o new rave, made in Japan durant tota la tarda. Dissabte dia 20 al SonarComplex, des de les 17:00 fins a l’hora de tancar.

SKWEEE: FLOGSTA DANSHALL & HARMÖNIA presenta: Voleu saber què és l’SKWEEE? Doncs així, de sobte, puc dir-vos que és un nou so molt instaurat a la gèlida Escandinàvia amb molt bassline i sintes amb ritmes funk R’N’B o soul. Una concepte nou que s’ha de veure i sobretot escoltar.

Grobas: Música de nivell a l’estil gallec. I és que, com el pop a la gallega, aquest dj és internacional i ha sigut el responsable de les sessions 981 on han participat els millors djs i sobretot, un dels que més qualitat musical despleguen en les seves sessions. No envà, ha visitat Cocoon Club i ve al Sònar cada 2x3. Dissabte dia 21 a les 16:45h i les 18:30h al SonarVillage.

Doozer: Pels que seguim des de fa anys l’escena nacional del nostre país a través dels fòrums, els webs i els “petits comitès” va ser tota una sorpresa veure’l al cartell d’aquest any. I encara més sorprenent va ser veure que farà una sessió especial de House a 111 bpms...Sens dubte, el més adient per a acomiadar l’edició diürna del Sónar. Dissabte dia 21 a les 20:30h al SonarVillage.

Molina i Mulero, Mulero i Molina: Dues de les llegendes encara vives del festival i del món techno al nostre país. Molina farà allò que tant li agrada: presentar rareses i escalfar els motors del SonarClub. Oscar Mulero segueix estant en forma, i com el vi, amb els anys va guanyant en qualitat. Fa uns quants anys va clausurar el SonarClub, amb la llum del sol que es filtrava a l’interior de l’enrome pavelló de la Fira 2, i per a mi va ser una de les millors sessions techno que he viscut mai. I no en són poques! Dissabte dia 21 al SonarClub.

FREERANGE presenta: el showcase de la firma britànica de Deep House amb dos dels seus valors més representats els últims mesos i una base de jazz i house. Qualitat Sònar. Dissabte dia 21 des de les 00:45h a les 3:00h al SonarLab.

Dj Mehdi vs. A-Trak feat. Kid Sister: Hip-hop macarra, amb versos abrasius de Kid Sister i el punt festiu a l’estil d’Ed Banger. Per altra banda, Dj Mahdi ha estat una de les sorpreses del Sónar de l’any passat. Dissabte dia 21 a les 3:00h al SonarPark.

Ricardo Villalobos: Dj d’alta volada, de caràcter personal i que representa totes les facetes que puguin existir en això de la música electrònica. Festa, qualitat i minimal amb tocs llatins. Li hauran de d’arrencar els plats de les mans si volen posar punt i final a aquesta nova edició del Sónar, plena de clubbers amb ulleres de sol i provinents de països diferents que viuran sensacions que només poden oferir les grans ocasions.

Ja queda un dia menys...i allà serem!

 Toni López aka Mr.Brett és redactor i dj de Beatburger.com, una revista online de música especialitzada en l’electrònica, el hip hop i el pop rock.

Crèdits de las fotos:

• Jahbitat: elchicodelaleche (flickr.com)
• Goldfrapp: Lizzka (flickr.com)
• Madness: milesghem (flickr.com)
• Richi Hawtin: Merlijn Hoek (flickr.com)

Un ciutadà corrent malalt crònic de fibrosi quística ha posat al Parlament Europeu contra les cordes de nou. El seu nom: David Raya (Hospitalet de Llobregat, 1981).

Tot plegat va començar a l’Aeroport de Berlín, quan la policia alemanya no el va deixar passar amb les 40 dosis diàries de medicines que necessita per controlar la seva malaltia. La raó: les mancances legislatives d’un reglament secret de desenvolupament de la Directiva 1546/2006 que ha endurit recentment les normes de seguretat aeroportuàries.

Molest per l’experiència i per haver de donar explicacions cada vegada que agafa un vol, Raya va decidir presentar una petició de derogació o modificació de la directiva al Parlament Europeu la qual ha tingut un gran ressó en la premsa de Barcelona i sobretot entre els eurodiputats catalans amb independència del seu color parlamentari.

Les queixes de Raya no són un cas aïllat. Plataformes ciutadanes com nosinzapatos.com mostren el malestar creixent de la població en relació a unes normes que generen situacions arbitràries en ares de la seguretat aeronàutica com el fet d’obligar als passatgers a descalçar-se.

El propi europarlamentari Ignasi Guardans (Convergència i Unió), ja va mostrar el seu refús fa uns mesos després de negar-se a treure’s les sabates en un control a l’aeroport de Barcelona el desembre passat. El polític català va destacar llavors que “els aeroports no poden convertir.se en un reducte en el que alguns uniformats poden actuar de forma arbitrària i sense cap control”.

Ambdos casos posen de manifest la necessitat de les institucions legislatives comunitària i nacionals de pensar dues i tres vegades els efectes sobre els drets civils de les normatives de lluita contra el terrorisme. I és que de les lleis europees a la tan criticada Patriot Act nord-americana hi ha només un pas.

Fotografia: Edans (flickr.com)

Després de llargs mesos de sequera, finalment Catalunya ha rebut el manà de la pluja. Tot i això, ha estat una visita fugaç i insuficient per saciar la set d’una població de més de 7 milions de persones. Caldran encara vàries setmanes de precipitacions continuades perquè els nivells dels embassaments arribin als de l’any passat.

La situació era i és tan desesperada que els governs de la Generalitat i de l’Estat Espanyol s’han vist obligats a prendre mesures urgents i altament polèmiques: la realització d’un trasvassament transitori des de l’Ebre – un tema que genera i generà autèntiques guerres polítiques a l’estat espanyol-, la prohibició del rec de plantes i el canvi d’aigües de piscines, etc… Probablement, però la imatge més mediàtica ha estat l’arribada de vaixells contenidors amb aigua.

La crisi hídrica prèn encara més importància si és té en compte que, a més, Barcelona és una de les ciutats més estalviadores d’aigua a nivell europeu – consumeix 110 litres per dia i habitant- com confirma l’estudi Urban Ecosystem Europe. Per comparar-ho, els parisins consumeixen més del doble de litres per persona que els barcelonins cada dia. Imatges com la neteja amb aigua dels carrers de la capital francesa són poc freqüents a la ciutat mediterrània. Tot al contrari, l’aprofitament de l’aigua de la ciutat de Barcelona arriba al punt de regar els espais verds de la ciutat amb l’aigua enmagatzemada en inmensos dipòsits subterranis. És clar que la pluja que cau periòdicament a l’Ile de Paris queda lluny dels nivells pluviomètrics recollits al Sud d’Europa.

Sigui com sigui, el tan comentat canvi climàtic ja està aquí. Els països i les ciutats del sud d’Europa ho tenen present. Seran els primers i les primeres en patir les conseqüències. Per ells, la nova cultura de l’aigua no és una opció sinó una necessitat.

Fotografia: Pantà de Segre - Abril 2008 (Flickr.com)