Barcelona

La Lonely Karen Drifter és una cantant de folk alternatiu. Fa música pura i bella, amb només una guitarra i una veu bonica i, sobretot, molt de sentiment. L’altre dia jo escoltava una entrevista amb ella a la radio. Més que la música (encara que sigui ben bonica!) el que va atreure la meva atenció en aquella entrevista va ser el següent: la cantant parlava de com la seva vida ha influit en la seva música. En especial els llocs on ha viscut: Göteborg i Barcelona.

“Suècia i Catalunya?”, et preguntaràs ara. Dos països tan contraris poden interessar a la mateixa persona? Doncs sí!! Ho dic tan expresivament perquè jo també he viscut als dos països. De manera voluntària, és clar. Suècia i Catalunya són dos països molt diferents, però justament per això tan complementaris. Tranquil.litat, organització i molt d’espai al pais nòrdic; moviment, caos i carrers estrets plens de gent a una de les regions més nòrdiques d’Espanya o una de les més meriodionals d’Europa si ho mirem des d’una perspectiva continental.

La vida no és escollir una o altra opció (això seria ben avorrit) sinó, sobretot, viure-ho tot: passar moments tranquils i plens d’acció, moments sòl i en colla, moments estructurats i moments de caos. No seria perfecte passar mig any (a causa del temps, clar, l’altra diferència important!) a Barcelona (l’hivern) i l’altre mig (durant l’estiu) a Suècia? Això sí, per culpa de dels diners, això no és tan fàcil realitzar-ho...

Mentrestant, he decidit de viure a Berlin. Un punt de compromís perfecte: al mig d’Europa, entre el Nord i el Sud, amb llocs tranquils i plens de vida, organització i caos... Una ciutat tan diversa com la vida. Des del meu apartament, fins i tot quan tinc les finestres obertes, no sento cap cotxe. Ara bé, a cinc minuts de la meva casa, hi ha nombrosos bars, cafés, vida al carrer, etc... La vida quotidiana está ben organitzada, amb una xarxa de transport públic molt llarga i complidora que et pot portar a explorar el caos berlinès quan vulguis. L’extraordinari dinamisme urbà, els barris industrials caducs des de la caiguda de la mur de Berlin, bars denominats clubs “privats” perquè venen begudes a preus que decideixis tu mateix... De tant en tant, aquesta xarxa de transport públic tan ben organitzat produeix ell mateix una mica de caos, – Com ara, quan des d’ahir, els conductors de busos fan vaga (bé, aquest tipus de caos no sempre fa alegria. Encara menys quan estàs a punt de viatjar i necessites el bus per arribar a l’estació amb la teva maleta...)-.

A veure, quan la Lonely Karen Drifter vindrà a descobrir aquest lloc (quasi) perfecte.

Aquest article d’Henriette Rytz forma part de la sèrie de retrats eurobarcelonins.

Fotografia: Gerard Girbes (flickr.com)

Després de guanyar de forma inesperada les eleccions internes a la Secretaria General del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) l’any 2000, José Luis Rodríguez Zapatero va agafar les regnes d’un partit en plena regressió. En aquell moment ningú no esperava res d’ell. I menys encara a l’exterior. Era una figura a política a construir.

8 anys després, Zapatero no només ha confirmat la seva autoritat a l’interior del partit sinó que ha guanyat dues vegades seguides les eleccions espanyoles. Actualment, és la gran referència no només del socialisme espanyol sinó també de l’europeu. Només cal fer una breu mirada a l’estat del partit socialista en països com França, amb el PSF en plena fase depressiva postsegolène, Itàlia, on el Yes we can de Veltroni s’ha transformat en Berlusconi cans again, Alemanya, on el Linkspartei esgarrapa dècima per dècima punts d’intenció de vot a l’SPD, o el Regne Unit, on Gordon Brown no aconsegueix renovar el social liberalisme de Blair.

Davant de l’evidència de la seva pèrdua d’influència, el socialisme democràtic europeu ha de renovar urgentment el seu discurs. Però cap a quina direcció? Cap al socialiberalisme eficient de la Tercera Via o cap a una accentuació d’una socialdemocràcia que doni una resposta social i igualitarista al capitalisme global?

Molts partits socialistes europeus veuen en l’èxit de Zapatero un camí a seguir. No obstant, las receptes de modernització de la socieat i el foment de les llibertats de les persones (igualtat de gènere, matrimoni homosexual) del govern socialista espanyol no poden considerar-se com un model aplicable en societats com la francesa o l’alemanya molt més preocupades pel funcionamient de l’estat del benestar que no l’espanyola.

Crèdits de la fotografia: Guillaume Paumier

Del 25 d’abril al 4 de maig els amants del cinema oriental tenen una cita ineludible a Barcelona. En concret, arranca la desena edició del Festival de cinema asiàtic, un certamen que amb el pas del temps s’ha consolidat com una de les principals ofertes de l’inici de la primavera cultural barcelonesa.

Assembly, una obra èpica sobre la guerra civil xinesa dirigida pel director Feng Xiaogang, obrirà l'edició del desè aniversri d’un festival que ha ajudat a introduir a Espanya la última generació de directors asiàtics: Jia Zangke, Kim Ki Duk, Apichatpong Weerasethakul, Wang Xiaoshuai, entre molts d’altres. La filmografia produïda a la ciutat de Hong Kong, porta d’entrada al cinema asiàtic pels occidentals durant anys, serà la protagonista d’una edició en la que es presentaran més de 70 pel•lícules, curts i pel•lícules d’animació en 6 espais diferents.

Si la política és “l’art d’actuar” com ja va vaticinar Arthur Miller en el seu famós assaig, Nicolas Sarkozy s’ha convertit sens dubte en el Tom Cruise del gremi. No és una comparació tan estranya si recordem que l’actual president francès és amic de l’actor nord-americà amb qui va organitzar una trobada a París quan era Primer Ministre de Jacques Chirac al 2004.

De fet sembla que a Sarkozy li ha quedat alguna cosa de les seves converses amb Tom Cruise ja que, com el protagonista de Missió Impossible, el president ha vist marcat el seu mandat per les seves intervencions espectaculars dignes del salvador més hollywoodenc. La més destacada i criticada acaba de conèixer el seu desenllaç amb l’anunci que va fer el “president” del Txad, Idriss Déby, quan va dir que concedia la gràcia presidencial als sis membres de l’associació Arca de Zoé condemnats el passat 26 de desembre a vuit anys de presó. El 25 d’octubre de 2007, els membres d’aquesta associació van ser arrestats a Abéché (Txad) i acusats de l’intent de segrest de 103 nens de la regió de Darfur que intentaven endur-se cap a França. En el moment dels fets anaven a embarcar en un Boeing amb tripulació espanyola que també es va veure involucrada en el procés judicial. La intervenció tan dubtosament providencial de Sarkozy, que va decidir anar a buscar en avió privat a les hostesses i als comandants, va ser un dels gestos més cridaners, però no el primer.

Després d’arreglar la qüestió de la tripulació, sembla que el president francès ha acabat de negociar l’assumpte dels sis acusats francesos de l’Arca de Zoé, que ja complien les seves condemnes a França gràcies a un acord de cooperació entre França i el Txad. I és que el suport militar que el president francès va oferir al govern d’aquest país africà els passats dies 2 i 3 de febrer va ser decisiu per a que el dictador Idriss Déby es mantingués al poder. Les relacions confuses i ambigües que Sarkozy manté amb líders poc recomanables han despertat reticències i crítiques.

Les “amistats perilloses” del president francès ja van començar quan va negociar l’alliberament de les infermeres búlgares amb el tirà Coronel Gaddafi, dictador de Líbia. Després de la intervenció de la que en aquells moments era la seva dona, Cecilia Sarkozy, les infermeres van ser alliberades el 24 de juliol de 2007, després de 8 anys de negociacions, tensions i embargaments entre Líbia i la UE. Va ser un acte inesperat que es va idear en poques hores i que molts van atribuir a la personalitat de Cecilia. Però, fos com fos, aquesta primer bomba mediàtica va destapar el perill de negociar amb dictadors i terroristes ja que pocs dies després Saïf Al-Islam Gaddafi, fill del líder libi, afirmava en una entrevista al diari francès Le Monde que l’alliberament s’havia fet a canvi de diversos milions de dòlars i, sobre tot, de la compra d’armes i instal•lacions nuclears d’ús civil per part de Líbia. L’escàndol estava servit i, més encara, quan el Coronel es va instal•lar a finals de desembre de l’any passat en els jardins de l’Elisi en visita oficial i els dos mandataris mai van arribar a tractar el tema dels drets humans, malgrat la pressió popular.

Un altre exemple del seu gust per la "diplomàcia-exhibició" la trobem a les seves recents declaracions en les que no descarta la possibilitat d’un boicot de França en els Jocs Olímpics de Pequín. Aquesta postura, de cara a la galeria, resulta poc sorprenent si recordem que el líder francès va viatjar fa poc a Xina, concretament a finals de novembre de 2007, i en cap moment es va esmentar el problema dels drets humans en aquell país, malgrat les peticions de l’oposició a França. És més, es va “oblidar” emportar-se a Rama Yade, secretària d'Estat francesa de Drets Humans. I és que l’objectiu del viatge era signar contractes empresarials per valor de 20 milions d’euros. Com va afirmar fa uns dies Bernard Kouchner, ministre d’Afers Estrangers francès, respecte a la possibilitat de boicot i represàlies econòmiques del gegant asiàtic: “és evident que això fa les coses més difícils”. Una bona manera de contradir el seu cap.

Tampoc podem oblidar l’últim amic discutible de Sarkozy, Hugo Chávez, a qui va recórrer fa uns mesos perquè fes d’intermediari entre les FARC i els governs francesos i colombians per l’alliberament d’Ingrid Betancourt. La relació va durar poc, ja que aquest cop el president colombià Álvaro Uribe va apartar a Chávez de qualsevol protagonisme negant-li la capacitat per negociar. El tema no s’acaba aquí, ja que els darrers dies les notícies han dit que Ingrid Betancourt podria ser alliberada a causa del seu estat de salut. Pel que sembla, Sarkozy ja té preparat un avió medicalitzat a la Guaiana francesa per anar a buscar-la.

Idriss Déby, Gaddafi o Hugo Chávez: uns “amics” controvertits del president francès però que li permeten operacions espectaculars i molt mediàtiques. Quin és el preu a pagar? Tractar de tu a tu amb dictadors i terroristes. No seria estrany que aviat aqests “amics” li passessin factura al Tom Cruise de la política.

Article d'opinió del periodista francoespanyol Aurélien Le Genissel. Traducció d’Esther Gil i Alèxia Vidal

Un bonic edifici s’alça en una cantonada del cor del barri de Gràcia. Per entrar-hi, s’ha d’ abaixar el cap i anar cap a una entrada curiosament petita situada a la porta cotxera de fusta massissa. Les passes ressonen en aquest gran vestíbul nu on els sorolls, com en una església, són d’una altra naturalesa. L’aspecte imponent de l’espai contrasta amb el seu estat ruïnós. Els esglaons de pedra estan coberts de cartrons i la llum pàl•lida no s’atreveix a pujar. En aquest pis, els murs leprosos s’escantellen en trossos sencers, escampant pel terra la seva escorça malalta. Aquests fragments de color que porten l’empremta del temps, plens de fissures traçades amb delicadesa, creen uns quadres abstractes de matisos subtils. En el terra estelat, una rajola picada es balanceja i es sumeix en un cruixit. La fusta gastada a causa dels passos deixa al descobert les seves venes profundes. Per les finestres decorades amb vidrieres, els cristalls trencats deixen entrar la humitat y la llum que venen de l’exterior.

Text de Géraldine Garçon, artista francesa que resideix Barcelona i fa creacions artístiques sobre la vida quotidiana de les ciutats on viu.

Aquest text és el tercer d’una sèrie de retrats de la ciutat de Barcelona fets per europeus. Estàs enamorat de Barcelona? Participa en la redacció del bloc de Barcelona de cafebabel.com.

Traducció d'Alèxia Vidal

Més de 130.000 abonats, 300 nous usuaris cada dia, una mitjana de 30.000 viatges diaris i més de 18 milions de quilòmetres recorreguts són les espectaculars dades del Bicing, el servei públic de bicicletes que va posar en marxa l’Ajuntament de Barcelona ara fa tot just un any a semblança dels que existeixen a Lió, Copenhage, Brussel·les i París. Actualment, els barcelonesos tenen la possibilitat d’aprofitar els proa de 130 quilòmetres de carril bici de la ciutat gràcies a les 300 estacions i les més de 4.000 bicicletes públiques del servei. Tot per 24 Euros l’any.

Mica en mica, la bicicleta blanc-i-vermella s’ha fet un forat entre els tradicionals símbols del transport públic de Barcelona: els taxis (grocs a semblança dels de Nova York), el metro i els autobusos.

L’èxit espectacular d’un servei utilitzat per gent de totes les edats ha generat també problemes: falta de bicicletes o d’espai a l’hora d’agafar o deixar la bicicleta, sobresaturació periòdica del servei informàtic de les parades, conflictes de convivència entre els ciclistes i els peatons, etc…

En qualsevol cas, afegint els usuaris del bicing als més de 50.000 ciclistes que circulen cada dia pels carrers de Barcelona, la ciutat s’acosta mica en mica als usos de la bicicleta de les grans referències europees de les dues rodes: les ciutats holandeses.

Tenint en compte que Barcelona és la tercera ciutat europea en contaminació atmosfèrica segons un estudi de l’Organització mundial de la Salut del 2005, experiències com el bicing no només són desitjables sinó necessàries.

El segon debat televisiu previ a les eleccions espanyoles del 9/M entre els candidats dels dos grans partits espanyols, el conservador Mariano Rajoy i el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, va acabar amb una victòria de l’actual president del goven espanyol segons confirmen les dades de tots els sondejos publicats.

Com en el primer debat, ambdos líders van exposar les seves postures sobre temes candents de la actualitat espanyola com la desaceleració econòmica, la vivenda, la gestió de l’immigració, de la seguretat i del terrorisme, la política institucional, los servicios sociales, etc.

Però i Europa? Europa ha estat absent en ambdós debats. Només ha entrat a la palestra quan ambdós candidats feien comparacions entre Espanya ’altres països europeus en temes com l’educació, l’immigració, les relacions internacionals o la política econòmica.

Tot i això, com dirien els anglesos, No news, good news. En una campanya marcada per les posicions enfrontades i les acusacions, Europa emergeig com un lloc comú de consens en el mapa polític espanyol que, tot sigui dit, no es limita a aquests dos partits.

El cicle “La condició Humana” organitzat pel Centre de cultura Contemporànea de Barcelona i la Fundació Collserola va començar amb una interessant conferència de la investigadora i filosofa italiana Michela Barzano sobre les múltiples facetes de la violència contra altres éssers humans. L’escriptora de l’obra “La mort spectacle” va desenvolupar davant d’una nombrosa audiència la seva teoria sobre la “l’horror espectacle”, la cosificació del cos i la paradoxa sobre l’acceptació de la violència en una societat que es considera més civilitzada que mai. Tot posant exemples que van del vídeo de la decapitació del periodista Daniel Pearl, passant pels vídeos d’Abu Graib a les agressions a companys en el context escolar va denunciar una situació en la que la deshumanització de l’altre o la banalització de la violencia genera indiferència en la societat. Una situació que segons Barzano cal combatre des del foment de la compassió. En altres paraules, compartir el patiment amb les persones els drets de les quals són violats i trepitjats.

Aquesta conferència és la primera d’una sèrie de conferències que al llarg dels propers 3 mesos portarà a les instalacions del CCCB a pensadors del nivell d’Enrique Vila-Matas, Terry Eagleton, Judith Butler o l’escriptor txec Ivan Klima entre d’altres.

Cafebabel.com Barcelona busca a gent que vulgui contribuir al seu nou bloc. Ets un estudiant d'intercanvi que vius als carrers sorollosos i vitalistes de Barcelona? O potser algú interessat en dir la teva sobre la ciutat i els teus contactes amb altres europeus? Comparteix els teus pensaments i escriu a Barcelona@cafebabel.com