Fa cosa d’una setmana, el 23 d’abril precisament, va tenir lloc un esdeveniment major als carrers de Barcelona. En efecte, era el dia de Sant Jordi, el patró de Barcelona (en francès, Saint Georges, però heu d’admetre que dóna menys color local). La llegenda diu que un dia Sant Jordi va matar un drac per salvar la seva princesa estimada i de la sang del drac en va créixer un roser. És per això, que durant aquest dia tan particular, que fa pensar una mica en un segon Sant Valentí avançat en el temps, els homes regalen a les seves dones, mares, amigues o simplement conegudes femenines, una rosa. A canvi, les dones poden regalar un llibre al gènere masculí ja que el 23 de febrer també és l'aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, el famós autor de la novel•la Don Quixot i, per aquest fet, guna de les grans figures de la literatura espanyola.
Concretament, el dia de Sant Jordi a Barcelona es tradueix en centenars de paradetes de flors i llibres (nous o d’ocasió) per tots els racons dels carrers, i sobretot, a les populars Rambles del centre de la ciutat que, a jutjar per les imatges “en directe” de la televisió, no van acabar fins a ben entrada la nit. Això demostra la importància d'aquest dia pels barcelonins i catalans que van poder aprofitar, al mateix temps, d'una fira i un festival de llibres en plena ciutat a més a més de les paradetes al carrer.
Sant Valentí, llegendes màgiques, fira de llibres i comerços temporals al carrer, Sant Jordi és tot això a la vegada!
Article de Lucille Wehrlé Traducció de Nuria Hernández Fotografia de Stoned59 (Flickr)
Un bonic edifici s’alça en una cantonada del cor del barri de Gràcia. Per entrar-hi, s’ha d’ abaixar el cap i anar cap a una entrada curiosament petita situada a la porta cotxera de fusta massissa. Les passes ressonen en aquest gran vestíbul nu on els sorolls, com en una església, són d’una altra naturalesa. L’aspecte imponent de l’espai contrasta amb el seu estat ruïnós. Els esglaons de pedra estan coberts de cartrons i la llum pàl•lida no s’atreveix a pujar.
En aquest pis, els murs leprosos s’escantellen en trossos sencers, escampant pel terra la seva escorça malalta. Aquests fragments de color que porten l’empremta del temps, plens de fissures traçades amb delicadesa, creen uns quadres abstractes de matisos subtils. En el terra estelat, una rajola picada es balanceja i es sumeix en un cruixit. La fusta gastada a causa dels passos deixa al descobert les seves venes profundes.
Per les finestres decorades amb vidrieres, els cristalls trencats deixen entrar la humitat y la llum que venen de l’exterior.
Sovint m’han preguntat d’on era, si em sentia francès o espanyol. La resposta gairebé sempre ha estat la mateixa: no sóc ni l’un ni l’altre, a priori no tinc res en contra (ni a favor) dels catalans, els espanyols, els francesos o els xinesos. Simplement perquè no els conec a tots. És el que en podríem dir una moral senzilla.