Després de guanyar de forma inesperada les eleccions internes a la Secretaria General del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) l’any 2000, José Luis Rodríguez Zapatero va agafar les regnes d’un partit en plena regressió. En aquell moment ningú no esperava res d’ell. I menys encara a l’exterior. Era una figura a política a construir.

8 anys després, Zapatero no només ha confirmat la seva autoritat a l’interior del partit sinó que ha guanyat dues vegades seguides les eleccions espanyoles. Actualment, és la gran referència no només del socialisme espanyol sinó també de l’europeu. Només cal fer una breu mirada a l’estat del partit socialista en països com França, amb el PSF en plena fase depressiva postsegolène, Itàlia, on el Yes we can de Veltroni s’ha transformat en Berlusconi cans again, Alemanya, on el Linkspartei esgarrapa dècima per dècima punts d’intenció de vot a l’SPD, o el Regne Unit, on Gordon Brown no aconsegueix renovar el social liberalisme de Blair.

Davant de l’evidència de la seva pèrdua d’influència, el socialisme democràtic europeu ha de renovar urgentment el seu discurs. Però cap a quina direcció? Cap al socialiberalisme eficient de la Tercera Via o cap a una accentuació d’una socialdemocràcia que doni una resposta social i igualitarista al capitalisme global?

Molts partits socialistes europeus veuen en l’èxit de Zapatero un camí a seguir. No obstant, las receptes de modernització de la socieat i el foment de les llibertats de les persones (igualtat de gènere, matrimoni homosexual) del govern socialista espanyol no poden considerar-se com un model aplicable en societats com la francesa o l’alemanya molt més preocupades pel funcionamient de l’estat del benestar que no l’espanyola.

Crèdits de la fotografia: Guillaume Paumier