A la presentació oficial de l’última pel•lícula de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona, a la capital catalana només hi faltava jo. La catifa vermella de l’Auditori de Barcelona va veure desfilar, plenes d’orgull, les grans personalitats culturals, polítiques i socials del microcosmos barceloní. Per ser algú en aquesta ciutat, havies de formar part dels 1500 afortunats. Entre aquests, hi havia innumerables artistes i admiradors del cineasta novaiorquès però, sobretot, una llista infinita i diversa de dirigents polítics que no es van voler perdre el sarau. Els que es van deixar veure més van ser: l’actual president de la Generalitat, José Montilla i... l’anterior, Pasqual Maragall; la ministra de Defensa espanyola, Carme Chacón; i els líders dels principals partits catalans: Miquel Iceta (PSC), Daniel Sirera (PP) i Artur Mas (CiU). Semblava més aviat una vetllada postelectoral o un partit del Barça que no pas una (falsa) estrena. Em pregunto si hi devien haver tants polítics a la presentació de les anteriors pel•lícules de Woody Allen a Londres, o si el senyor Sarkozy aniria a una gala a París amb tots els seus ministres. Ben pensat, la resposta per aquesta última suposició és que sí, hi aniria amb Carla Bruni i Rachida Dati. I per suposat, amb Bernard Kouchner... Per sort, el formalisme institucional es va veure contrarestat amb l’inevitable eixam de paparazzis a la caça d’una resposta a les escandaloses declaracions de Javier Bardem sobre l’amor que sent per Espanya. No saben de què els parlo? Millor així... Una barreja improbable de classe i de mediocritat, d’art i de publicitat turística, d’orgull i d’exasperació...

Sigui com sigui, i per molt sorprenent i injust que sembli, no vaig rebre cap invitació per a aquest esdeveniment d’unitat nacional tan deliciosament decadent. I de moment (però la meva voluntat no és infal•lible), he aconseguit no veure la pel•lícula. Intento fer allò que es podria dir una crítica a cegues en tota regla. No s’espantin, d’aquestes n’hi ha més d’una als mitjans “seriosos”, pel que es veu en alguns passis de premsa. I és que, en el fons, no té importància... Allò essencial no és la qualitat de l’obra, sinó el decorat: Barcelona. Partint d’això, del tràiler i dels comentaris dels espectadors (el més habitual és sens dubte el matisat i diplomàtic “No és la seva millor pel•lícula, però...”), és fàcil extrapolar la impressió inquietant que deu produir el xoc entre l’univers cerebral i neuròtic de Woody Allen i la despreocupació i sensualitat mediterrànies (quin tòpic tan bonic...). És com si Bergman dirigís un musical, Antonioni un vodevil o Lynch un drama amorós.

Potser seria millor que deixéssim aquestes glosses tan joioses, perquè no m’estranyaria gens que el Parlament votés una nova llei que prohibís qualsevol ofensa a la pel•lícula. Seria una conseqüència lògica de tanta orgia patriotico-artística. De totes maneres, ens podem alegrar que Barcelona hagi passat de ser la ciutat d’ Una Casa de Bojos a la de Vicky Cristina Barcelona. No entrem del tot al setè art, però cada lloc té l’obra que es mereix, no? Sempre quedaran aquells exquisits plans de la ciutat comtal filmats per Antonioni a Professione: reporter.

Després de la fi del servei militar, aquest és el nou deure visual cap a la pàtria. “Fent país”, com diríem. Fem, fem, quin remei...

Article d'Aurélien Le Genissel, periodista francoespanyol resident a Barcelona. Traducció: Núria Baró