Barcelona - Artistes barcelonins

La vida és un tango

Traductors Barcelona — Wed, 25 Jun 2008 17:41:00 +02:00

Al cafè del mercat, un senyor vell amb el front arrugat pren el sol. Amb el cigarro al bec i la mirada absent, viatja al seu passat. Sembla estar bé. “Saps quina edat tinc?” No el voldria ofendre i prefereixo esperar prudentment la seva resposta. “82 anys”

Mentre el dibuixo, Jaume Bascu desgrana els seus records. Ho ha estat tot a la vegada, fuster, taxista i bomber (“però ara amb totes aquestes infeccions i medicines, no podem fer ni tant sols un boca a boca, quina època aquella…”) Gorra ample i bigoti viril, m’esforço a reconèixer-lo a la fotografia en blanc i negre que treu amb dificultat i tremolant del seu moneder.

Cantusseja amb la seva veu ronca i un somriure se li dibuixa als llavis. Alguna cosa es desperta en ell, alguna cosa jove i espurnant.

En Dic, el seu petit fox terrier, mou la cua nerviosament i puja sobre els genolls del seu amo per recordar-li els seus deures. En Jaume se’n va fent passes petites. La vida és un tango i cal saber-lo ballar.

Article de Géraldine Garçon, artista francesa resident a Barcelona. Forma part de la sèrie de retrats eurobarcelonins

D’on sóc?

Redacció Barcelona — Tue, 25 Mar 2008 15:07:00 +01:00

Sovint m’han preguntat d’on era, si em sentia francès o espanyol. La resposta gairebé sempre ha estat la mateixa: no sóc ni l’un ni l’altre, a priori no tinc res en contra (ni a favor) dels catalans, els espanyols, els francesos o els xinesos. Simplement perquè no els conec a tots. És el que en podríem dir una moral senzilla.

De fet no sóc d’un país, d’una regió ni tan sols d'una ciutat, m'agrada dir que sóc d'un carrer, d'una casa, d'un cinema, d'un parc, de tots els llocs que he conegut i que han estat importants per mi. Per exemple, jo he estat francès, provençal més exactament, (com quan diem que ens escau o que no ens escau) perquè és allà on he passat una gran part de les meves vacances escolars. Si, com tan bé afirma Saint-Exupéry "som de la nostra infància com som d'un país", sóc en gran part barcelonès, encara que hagi viscut en altres ciutats importants segons el meu parer.

Sóc la suma de moltes coses a Barcelona. D’un institut enorme i exigent, idíl•lic i asfixiant com poden ser les grans famílies, però memorable sens dubte (per bé o per mal). No és casualitat si els antics alumnes l’anomenen El Cole com d'altres parlaven en els seus temps del Partit o de la Pàtria. Colossal estructura tentacular que ha absorbit una part enorme de les nostres vides i els ecos del qual encara ressonen a les nostres memòries. Després descobrim de seguida que aquesta ciutat, malgrat el que se'n diu (i encara que això pugui molestar els més susceptibles), no és una referència en matèria de federalisme o de descentralització. Hi ha un espai difús, canviant, sovint subjectiu, que anomenem El Centre i que esdevé ràpidament el lloc de totes les reunions, trobades, sopars i altres festes. Sovint el referent és imprecís i segurament no existeix ningú que pugui afirmar amb certesa quina és la seva delimitació exacta. El Centre integra, doncs, la llista dels grans conceptes, com el Temps o l’Amor, que no podem definir però que estem segurs de saber què és.

És així que un lloc forma una persona: amb els seus “anem a prendre un café” que ho són tot menys una invitació per anar a prendre un cafè, les seves primaveres quan sembla que tothom ja estigui de vacances, els seus Sant Joan en els quals és millor quedar-se a casa, els busos que no passen mai… Sóc, doncs, la suma de la gent que he conegut en aquests llocs que m’han marcat. Molts racons d’aquesta ciutat són dins meu i sovint, són meus. No en podria sortir mai, encara que marxés molt lluny, i és molt millor així. Cal afegir, no canviar una cosa per una altra. Un amic ha marxat a fer la volta al món. Abans d’enlairar-se cap a la Xina, va anar a dir adéu al seu trosset de platja turística i ronyosa. Tant fa com i on és aquest lloc, el meu amic és en part d’allà baix. Però també de molts altres llocs que li queden per descobrir…

Traducció del francès: Núria Hernández

Aquest és el segon retrat eurobarceloní que la redacció de Barcelona proposa als seus lectors. El seu autor: Aurélien Le Genissel, un periodista francoespañol.

Crèdits de la foto: “Mor (bcnbits)”

"Les iaies"

Salarich — Mon, 21 Jan 2008 17:42:00 +01:00

Ja és hora que totes les àvies que es respectin es cenyeixin el seu uniforme de combat: que es calcin les sabates de plàstic i el davantal ratllat, que empunyin l'escombra, i es llancin a conquerir la vorera. Les baietes comencen a treballar, les galledes aboquen el seu contingut al baixant del carrer. Al cap de cinc minuts, la vorera està ben neta i amarada d'aigua. Ara toca anar a comprar, desfer-se del davantal, i posar-se els cabells una mica en ordre per a la trobada matinal.

Situada a l'encreuament, la mestressa de casa mira en totes direccions, a l'aguait d'algun esdeveniment. Espera la trobada fortuïta que mai no es fa esperar gaire. Una senyora xafardera que torna del mercat se li acosta a pas lleuger, estalonada per una veïna afable. Totes dues deixen a terra els cabassos de la compra i repassen les últimes notícies del barri.

Aquestes paraules van acompanyades de gestos grandiosos i d'una mímica d'allò més variada. Cada cinc minuts es preparen per anar-se'n, fent com si recollissin les bosses, indicant l'impuls de marxar, però sempre les agafen per la màniga i encara es queden cinc, deu, o quinze minuts més. El matí sempre es fa massa curt.

En acabat, a casa altre cop, les àvies treuen les cadires al carrer i s'instal•len en una zona soleia per parlar amb tota tranquil•litat de les xafarderies del dia.

Text de Géraldine Garçon fr, artista francesa que resideix a Barcelona. Fa creacions artístiques sobre la vida quotidiana de les ciutats on viu.

Aquest text és el primer s'una sèrie de retrats de la ciutat de Barcelona fets per europeus. Esteu enamorats de Barcelona? Participeu en la redacció del bloc de Barcelona de cafebabel.com