Barcelona

Euroscience Open Forum: acostant la ciencia al gran públic

Redacció Barcelona — Tue, 15 Jul 2008 17:37:00 +02:00

Més de 3.000 científics de totes les disciplines, estudiants, polítics i empresaris s’acostaran del 18 al 22 de juliol a Barcelona, la Capital Europea de la Ciència 2008, per participar a l’EuroScience Open Forum, una trobada multidisciplinar on es presentaran més de 100 conferències, entre elles algunes preparades per premis nobels de l’alçada del químic isrealià Aaron Ciechanover o de l’investigador nord-americà Richard J Roberts.

En paraules d’Enric Banda, codirector d’ESOF2008 i president d’EuroScience, “es tracta d’un gran fòrum de debat que reunirà a tothom que tingui alguna cosa a dir, escoltar o aprendre en ciència, des dels joves investigadors, fins als empresaris que cerquen rendibilitzar la seva R +D, als estudiants o als polítics polítics que han de decidir en infraestructures i polítiques científiques europees”.

Al llarg de les jornades de treball, es tractaran temes com la recerca amb cèl•lules mare, la relació entre la ciència i la lluita contra el nou terrorisme, el canvi climàtic, la nutrició, la clonació i la política europea d’R+D. Així mateix, les jornades científiques europees atorgaran una gran importància al futur professional dels joves talents científics. Amb aquesta intenció, l’organització prepara una sèrie de trobades amb científics consagrats on els estudiants podran entrar en contacte i compartir experiències en l’ambient distès d’una cita gastronòmica.

Més enllà de ser una trobada purament científica, el Fórum Europeu de la Ciència també té la intenció d’apropar el gran públic a la ciència. Amb la intenció d’aconseguir-ho ha programat una sèrie 70 activitats gratuïtes per al públic general: tallers de ciència i cuina, la reproducció a escala humana d’un protó, o la levitació del vaixell de paper més gran conegut al món, tot aspirant a batre el record Guinness.

La vida és un tango

Traductors Barcelona — Wed, 25 Jun 2008 17:41:00 +02:00

Al cafè del mercat, un senyor vell amb el front arrugat pren el sol. Amb el cigarro al bec i la mirada absent, viatja al seu passat. Sembla estar bé. “Saps quina edat tinc?” No el voldria ofendre i prefereixo esperar prudentment la seva resposta. “82 anys”

Mentre el dibuixo, Jaume Bascu desgrana els seus records. Ho ha estat tot a la vegada, fuster, taxista i bomber (“però ara amb totes aquestes infeccions i medicines, no podem fer ni tant sols un boca a boca, quina època aquella…”) Gorra ample i bigoti viril, m’esforço a reconèixer-lo a la fotografia en blanc i negre que treu amb dificultat i tremolant del seu moneder.

Cantusseja amb la seva veu ronca i un somriure se li dibuixa als llavis. Alguna cosa es desperta en ell, alguna cosa jove i espurnant.

En Dic, el seu petit fox terrier, mou la cua nerviosament i puja sobre els genolls del seu amo per recordar-li els seus deures. En Jaume se’n va fent passes petites. La vida és un tango i cal saber-lo ballar.

Article de Géraldine Garçon, artista francesa resident a Barcelona. Forma part de la sèrie de retrats eurobarcelonins

Sónar 08: Ja és aquí!

Redacció Barcelona — Wed, 18 Jun 2008 15:49:00 +02:00

Ja arriba el Sónar. Arriba la bogeria a Barcelona, arriben els vols de baix cost, els guiris, la festa, la calor i la bona música. Aquest any, un cop més, el festival mostra la seva complicitat vers les Illes Britàniques amb actuacions en què la majoria de grups o djs són del país de l’hora del tè.

La presentació del festival no és cap novetat ja que des de fa uns quants anys segueix la mateixa fórmula, amb l’epicentre al Raval (que per moltes queixes relacionades amb el so del festival que presentin els veïns, aquest ajuntament tan selectiu que tenim no els escoltarà mai) i el CCCB durant el dia, i la Fira 2 Gran Via durant la nit.

Els nostàlgics i puristes com jo, sempre tenim l’ull posat al Sónar, tot i que ja no sorprengui tant com altres anys. Sempre es descobreix alguna cosa interessant en aquest festival. Encara que segueixin apostant per noms, any rere any, com Miss Kittin, Jeff Mills o Richie Hawtin. Aquí us especifiquem el que, segons el nostre parer, us pot semblar més interessant; com una petita guia del que podeu trobar al festival de música avançada més cosmopolita del món, el Sónar.

Jahbitat: Acompanyat de músics, i a base de sons de guitarra, efectes, samplers i l’ordinador, serà l’encarregat de donar el tret de sortida al festival. Sens dubte, una d’aquestes propostes de sons personals, mutants i futuristes que tant agraden en aquest festival. Dijous dia 19 a les 13h al SonarComplex.

Little-Dragon: Des de Suècia ens arriba aquest grup de pop amb molta ànima, jazz i una vocalista que us deixarà bocabadats al igual que alguns socis del Barça, segons l’impresentable del president...Dijous dia 19 a les 16h al SonarVillage.

Internet 2: No sé ben bé què dir d’aquest espectacle...S’ha de veure per a poder opinar. Comèdia, drama i música clàssica filtrada per electrònica? Al·lucinació màxima “made in Sónar” que s’ha de presenciar. Dijous dia 19 a les 21h al SonarComplex.

Two Pias djs: Encara que siguin uns habituals de l’escena i que tots ja sapiguem que se celebra el 25è aniversari de la marca belga PIAS, ens agraden les seves sessions i sempre aconsegueixen fer moure a tothom. Dijous dia 19 a les 20:25h al SonarDôme.

Nit inaugural a Gran Via 2: A aquestes alçades poca cosa es pot dir de Goldfrapp. Una nova diva de l’electrònica que ens fa ballar i que presentarà el seu nou disc “Seventh Tree”. Ja veurem què en serà. Per altra banda, Leila ens portarà fins al seu món personal, acompanyada d’autèntics genis de l’electrònica que ens oferiran una sessió magistral de sons i qualitat musical. 100% recomanable. Per donar la nit per acabada, a moure l’esquelet amb Ben Watt, l’amo d’un dels segells de moda, Buzzin Fly, que posarà punt i final a la nit creada pensant en els anglesos que es deixin caure per aquestes terres.

F-On i Vasco Ispirián: Els encarregats de les primeres sessions de divendres dia 20, en què més d’un hi va com qui va a un after-hour. Des de Madrid ens porten la qualitat i la veterania als platós, amb sessions que segurament fusionen el dub, amb el house, el minimal, l’acid i una cerveseta i unes patates braves que a aquelles hores, segur que entren de P.M. Divendres dia 19 de les 12h a les 15.30h al SonarDôme.

Ninja Tune Showcase: Per a qui li agradi aquesta firma, és una cita obligatòria. I per aquells a qui no la coneixen, que s’hi deixin caure per descobrir-la i segurament entendran perquè fa anys que remenen les cireres en el món del dub, el funk, el hip hop més experimental, i com aconsegueixen crear artistes, tots ells bons i alguns presents en aquesta edició, com a xurros. Això serà divendres dia 20 de les 16h a les 19h al SonarDôme.

Deepchord presents Echospace: Segons el meu parer, i el d’algun dels meus amics més fanàtics, ells són el plat fort de divendres dia 20 al Sónar de dia. Darrera de la firma “Modern Love” s’amaga un dels showcases de més èxit l’any passat, que té la mirada posada a Detroit, Chicago i Berlín i que fusiona els sons més sintètics amb el ball incloent el ressò de Basic Channel. Els que hi entenen n’han fet una bona crítica. L’haurem de veure. Divendres dia 20 a les 19.40h al SonarDôme.

El Guincho Dj set: Aquest canari resident a Barcelona delectarà els asistents al SonarVillage que s’estiguin ajaçats a la gespa artificial, amb un set de dubstep, reagge i afrobeat que entraran amb el somriure als llavis. Divendres dia 20 a les 14h al SonarVillage.

Kalabrese pres. The Rumperlorchestra: Sens dubte una d’aquelles actuacions que farà les delícies dels assistents que creuen que el Sónar de dia és un “carry on” del que es viu a la nit Barcelonina, repleta de festes durant aquests dies. Segurament sonaran beats de house, funk i ball pur que provocaran els primers moviments de cintura una mica seriosos mentre el sol ens dóna un respir. Divendres dia 20 a les 17:45h al SonarVillage.

Madness: Aquestes velles glòries de l’Ska britànic han estat una de les sorpreses més importants del cartell d’aquest any. En aquest procés d’ “anglesització” del festival pot ser apoteòsic quan els que hem ballat amb grups com Dr. Calypso, Skatalà, The Specials i tants d’altres, sentim aquell “Our House” al SonarClub. Pel que fa a la resta del concert, poca cosa a dir. Millor anar-lo a veure i comprovar si els anys passen factura o no. Divendres dia 20 a les 23:30h al SonarClub.

Justice, Boys Noize i Erol Alkan: Tant Justice com Boys Noize ja formen part de tots els saraus electrònics. Festivals i més festivals per fer petar els altaveus amb estridències, plens d’aquells moments en què la música s’enfila i torna a baixar i que tan agraden a la gent. A mi no em semblen ni bé ni malament, això si, la festa està assegurada. Erol Alkan, un altre dj imprescindible de la nit londinenca i un dels pocs que poden aconseguir que una festa setmanal en dilluns triomfi durant anys (i no m’ho compareu amb el Circoloco del DC10, que us pico!!), segueix fusionant rareses amb rock i pop amb techno tot allunyant-se una mica de les seves mítiques sessions a l’Apolo. De tota manera, actualment les seves sessions tiren molt del so de Justice o de Boys Noize. Si això no t’agrada val més que passis de llarg del SonarClub. Divendres dia 20 de les 2:00h a les 6:30h al SonarClub.

Kawasaki: Un enigme absolut que en aquest país agrada per la morbositat i la nostra afició a les motos. Aquest Dj, excorredor del mundial de motociclisme (si si, el mateix on corria Sete Gibernau o on ara competeix Dani Pedrosa), va fer el salt cap als platós, a la tècnica brutal i als scratches infinits. Què punxa? Doncs ni idea! Però de ben segur que l’aniré a veure perquè sembla ser que porta casc i és la primera vegada que actua a Europa. Divendres dia 20 a les 5:30h al SonarLab.

Darren Emerson, Frankie Knuckles i Theo Parrish: House legends de les que no es veuen cada dia i, encara menys, les podem veure juntes un mateix dia. Són d’aquests per anar a veure una estona, somriure i tancar els ulls. Divendres dia 20 a la nit en diversos escenaris.

Richie Hawtin, “El cub”, els M_nus i la mare que els va parir: Això! Visca la mare que va parir Richie Hawtin i tot el que ha fet per l’electrònica! Potser s’està desviant del que va ser, però per això ha creat M_nus, que ja ha fet 10 anys i que està en boca de tothom. Una Jam Session de techno, minimal, deep i vés a saber què poden arribar a organitzar (tot i que esperem que sigui diferent a la que es va muntar a la cabina del TimeWarp). O els beneres, o els detestes, però sens dubte, és el plat fort de divendres a la nit tot i que probablement el que ofereixi no s’assembla gaire a les dues últimes grans sessions que s’ha marcat un dels noms vinculat al Sónar forever and ever. M_nus presenta “The Cube”. Divendres dia 20 des de les 2h fins al moment del fi de festa al SonarPub.

OSAKA Invasió: A tots ens agrada saber què es cou al Japó, a molts els agrada el Sushi, i a tots ens atrau la tecnologia. Així doncs, una bona manera de saber què hi ha al país del sol naixent pel que fa a la música, és veure el Showcase d’Osaka Breakcore. Metal, punk o new rave, made in Japan durant tota la tarda. Dissabte dia 20 al SonarComplex, des de les 17:00 fins a l’hora de tancar.

SKWEEE: FLOGSTA DANSHALL & HARMÖNIA presenta: Voleu saber què és l’SKWEEE? Doncs així, de sobte, puc dir-vos que és un nou so molt instaurat a la gèlida Escandinàvia amb molt bassline i sintes amb ritmes funk R’N’B o soul. Una concepte nou que s’ha de veure i sobretot escoltar.

Grobas: Música de nivell a l’estil gallec. I és que, com el pop a la gallega, aquest dj és internacional i ha sigut el responsable de les sessions 981 on han participat els millors djs i sobretot, un dels que més qualitat musical despleguen en les seves sessions. No envà, ha visitat Cocoon Club i ve al Sònar cada 2x3. Dissabte dia 21 a les 16:45h i les 18:30h al SonarVillage.

Doozer: Pels que seguim des de fa anys l’escena nacional del nostre país a través dels fòrums, els webs i els “petits comitès” va ser tota una sorpresa veure’l al cartell d’aquest any. I encara més sorprenent va ser veure que farà una sessió especial de House a 111 bpms...Sens dubte, el més adient per a acomiadar l’edició diürna del Sónar. Dissabte dia 21 a les 20:30h al SonarVillage.

Molina i Mulero, Mulero i Molina: Dues de les llegendes encara vives del festival i del món techno al nostre país. Molina farà allò que tant li agrada: presentar rareses i escalfar els motors del SonarClub. Oscar Mulero segueix estant en forma, i com el vi, amb els anys va guanyant en qualitat. Fa uns quants anys va clausurar el SonarClub, amb la llum del sol que es filtrava a l’interior de l’enrome pavelló de la Fira 2, i per a mi va ser una de les millors sessions techno que he viscut mai. I no en són poques! Dissabte dia 21 al SonarClub.

FREERANGE presenta: el showcase de la firma britànica de Deep House amb dos dels seus valors més representats els últims mesos i una base de jazz i house. Qualitat Sònar. Dissabte dia 21 des de les 00:45h a les 3:00h al SonarLab.

Dj Mehdi vs. A-Trak feat. Kid Sister: Hip-hop macarra, amb versos abrasius de Kid Sister i el punt festiu a l’estil d’Ed Banger. Per altra banda, Dj Mahdi ha estat una de les sorpreses del Sónar de l’any passat. Dissabte dia 21 a les 3:00h al SonarPark.

Ricardo Villalobos: Dj d’alta volada, de caràcter personal i que representa totes les facetes que puguin existir en això de la música electrònica. Festa, qualitat i minimal amb tocs llatins. Li hauran de d’arrencar els plats de les mans si volen posar punt i final a aquesta nova edició del Sónar, plena de clubbers amb ulleres de sol i provinents de països diferents que viuran sensacions que només poden oferir les grans ocasions.

Ja queda un dia menys...i allà serem!

Toni López aka Mr.Brett és redactor i dj de Beatburger.com, una revista online de música especialitzada en l’electrònica, el hip hop i el pop rock.

Crèdits de las fotos:

Jahbitat: elchicodelaleche (flickr.com)
Goldfrapp: Lizzka (flickr.com)
Madness: milesghem (flickr.com)
Richi Hawtin: Merlijn Hoek (flickr.com)

Traducció: Montse Nualart

Temps de canvi a Can Barça

Redacció Barcelona — Sat, 14 Jun 2008 19:24:00 +02:00

Mentre la major part de les aficions europees centren en aquests moments la seva mirada en el Campionat d’Europa de seleccions, l’afició del FC Barcelona viu moments de desconcert i de canvi.

Tot just dos anys després de guanyar la Lliga de Campions, la màgia de Ronaldinho, la ràbia desbocada de Samuel Eto’o i la saviesa tàctica de Anderson da Sousa “Deco” han desaparegut en una temporada per l’oblit emportant-se per davant les il•lusions de milers d’aficionats. Ni tant sols les arrancades estètiques d’un Tierry Henry en la tardor de la seva carrera esportiva i un Leo Messi intermitent a causa de la seva debilitat muscular han aconseguir despertar una plantilla en plena depressió.

Pressionada per una moció de censura, (a diferència de la major part dels equips europeus, el Real Madrid i el FC Barcelona són propietat dels seus socis i celebren eleccions de forma periòdica), la directiva barcelonista encapçalada per Joan Laporta es proposa ara reconstruir l’equip amb una certa celeritat.

Ronaldinho, Etoo, Deco, Thuram, Márquez, abandonaran amb tota seguretat el club català seguint l’estel•la d’un entrenador com Frank Rijkaard que no ha sabut gestionar el dia a dia d’un vestidor “galàctic”.

Els seus substituts? De moment, el Barcelona ha reforçat la seva línia defensiva amb jugadors de talent com Keita, Martín Cáceres o Piqué i un autèntic carriler dels d’abans, Daniel Alves. A la vegada, ha confiat la direcció tècnica a una figura del club amb molt ascendent entre l’afició: Josep Guardiola. Queda però per saber qui substituirà a Ronaldinho i a Etoo al capdavant de la línia ofensiva. Els candidats són nombrosos: Benzema, Trezeguet, Alexander Hleb, etc...

Tot sigui per tornar la il•lusió a l’afició d’un club que ha vist com l’etern rival, el Real Madrid, ha guanyat amb facilitat les darreres dues lligues espanyoles.

David Raya contra el Parlament Europeu

Traductors Barcelona — Mon, 02 Jun 2008 20:59:00 +02:00

Un ciutadà corrent malalt crònic de fibrosi quística ha posat al Parlament Europeu contra les cordes de nou. El seu nom: David Raya (Hospitalet de Llobregat, 1981).

Tot plegat va començar a l’Aeroport de Berlín, quan la policia alemanya no el va deixar passar amb les 40 dosis diàries de medicines que necessita per controlar la seva malaltia. La raó: les mancances legislatives d’un reglament secret de desenvolupament de la Directiva 1546/2006 que ha endurit recentment les normes de seguretat aeroportuàries.

Molest per l’experiència i per haver de donar explicacions cada vegada que agafa un vol, Raya va decidir presentar una petició de derogació o modificació de la directiva al Parlament Europeu la qual ha tingut un gran ressó en la premsa de Barcelona i sobretot entre els eurodiputats catalans amb independència del seu color parlamentari.

Les queixes de Raya no són un cas aïllat. Plataformes ciutadanes com nosinzapatos.com mostren el malestar creixent de la població en relació a unes normes que generen situacions arbitràries en ares de la seguretat aeronàutica com el fet d’obligar als passatgers a descalçar-se.

El propi europarlamentari Ignasi Guardans (Convergència i Unió), ja va mostrar el seu refús fa uns mesos després de negar-se a treure’s les sabates en un control a l’aeroport de Barcelona el desembre passat. El polític català va destacar llavors que “els aeroports no poden convertir.se en un reducte en el que alguns uniformats poden actuar de forma arbitrària i sense cap control”.

Ambdos casos posen de manifest la necessitat de les institucions legislatives comunitària i nacionals de pensar dues i tres vegades els efectes sobre els drets civils de les normatives de lluita contra el terrorisme. I és que de les lleis europees a la tan criticada Patriot Act nord-americana hi ha només un pas.

Fotografia: Edans (flickr.com)

Cinema europeu a debat

Redacció Barcelona — Tue, 27 May 2008 12:12:00 +02:00

Del 29 de maig al 6 de juny, es celebrarà a Barcelona la setena edició de la Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani (MICEC) al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i als cinemes Renoir Floridablanca.

Organitzada pel grup de Cinema de la Universitat Pompeu Fabra, la Mostra no és exclusivament un aparador de la filmografia dels realitzadors europeus més innovadors, sinó que també és un espai de debat i diàleg del cinema actual gràcies a la celebració de nombroses conferències i tallers.

Aprofitant el 40 aniversari del Maig del 68, la Mostra farà un repàs d’una gran quantitat de pel•lícules i documentals sobre un dels grans esdeveniments del segle XX. A més, també es repassarà la trajectòria del realitzador francès Arnaud Desplechin.

Per la seva banda, la secció Aquí i Ara, farà un repàs del nou cinema espanyol amb la difusió de pel•lícules com El silenci després de Bach, La Soledad, REC, Todos estamos invitados i Tuya Siempre.

Una mica d’aigua si us plau!

Redacció Barcelona — Mon, 26 May 2008 18:24:00 +02:00

Després de llargs mesos de sequera, finalment Catalunya ha rebut el manà de la pluja. Tot i això, ha estat una visita fugaç i insuficient per saciar la set d’una població de més de 7 milions de persones. Caldran encara vàries setmanes de precipitacions continuades perquè els nivells dels embassaments arribin als de l’any passat.

La situació era i és tan desesperada que els governs de la Generalitat i de l’Estat Espanyol s’han vist obligats a prendre mesures urgents i altament polèmiques: la realització d’un trasvassament transitori des de l’Ebre – un tema que genera i generà autèntiques guerres polítiques a l’estat espanyol-, la prohibició del rec de plantes i el canvi d’aigües de piscines, etc… Probablement, però la imatge més mediàtica ha estat l’arribada de vaixells contenidors amb aigua.

La crisi hídrica prèn encara més importància si és té en compte que, a més, Barcelona és una de les ciutats més estalviadores d’aigua a nivell europeu – consumeix 110 litres per dia i habitant- com confirma l’estudi Urban Ecosystem Europe. Per comparar-ho, els parisins consumeixen més del doble de litres per persona que els barcelonins cada dia. Imatges com la neteja amb aigua dels carrers de la capital francesa són poc freqüents a la ciutat mediterrània. Tot al contrari, l’aprofitament de l’aigua de la ciutat de Barcelona arriba al punt de regar els espais verds de la ciutat amb l’aigua enmagatzemada en inmensos dipòsits subterranis. És clar que la pluja que cau periòdicament a l’Ile de Paris queda lluny dels nivells pluviomètrics recollits al Sud d’Europa.

Sigui com sigui, el tan comentat canvi climàtic ja està aquí. Els països i les ciutats del sud d’Europa ho tenen present. Seran els primers i les primeres en patir les conseqüències. Per ells, la nova cultura de l’aigua no és una opció sinó una necessitat.

Fotografia: Pantà de Segre - Abril 2008 (Flickr.com)

Gràcies!

Redacció Barcelona — Fri, 09 May 2008 07:47:00 +02:00

Estimats babelians catalans,

En primer lloc, donar les gràcies a totes les persones, col•lectius i institucions pel suport que ens heu donat al llarg dels últims mesos. Per la nostra banda, continuem la nostra recerca de fons per a rellançar la versió catalana de cafebabel.com. Mentrestant, mantindrem actiu el blog de Barcelona des d'on intentarem donar a conèixer la realitat catalana arreu y a los 200.000 europeus que viuen a casa nostra.

Si vols col•laborar amb nosaltres, participar en les accions de la redacció local de Barcelona o simplement donar-nos un cop de mà escriu-nos a Barcelona@Cafebabel.com

Moltes gràcies a tots!

De Barcelona a Barcellonnetta?

Redacció Barcelona — Fri, 09 May 2008 00:01:00 +02:00

Ja és un fet. La comunitat italiana s’ha convertit en el segon col•lectiu d’extrangers residents a la ciutat de Barcelona just darrere de l’equatorià, segons l’estudi “La població estrangera a Barcelona” del Centre d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona. I és que més de 20.000 italians viuen a la ciutat comptal. Només en l’últim any, més de 3000 han fixat la seva residència a Barcelona. De fet, en districtes com Sarriá Sant Gervasi, Gràcia o l’Eixample, els italians són ja la comunitat estrangera més nombrosa.

El perquè cal buscar-lo en dos factors clarament diferenciats. Per una banda, molts joves italians busquen a la dinàmica capital catalana una oportunitat laboral que no troben al seu propi país. Per l’altra, un gran nombre d’argentins i brasilers han aprofitat les facilitats per obtenir la nacionalitat italiana per gaudir de les ventatges de la condició de ciutadania comunitària en un moment en que les autoritats espanyoles estan endurint les condicions d’entrada als ciutadans de països llatinoamericans.

L’informe revela altres dades interessants com que la població comunitària resident a Barcelona suma ja més de 70.000 persones. A banda dels italians, ciutadans d’altres països com França, Alemanya, Romania o el Regne Unit també s’han instalat de forma massiva a la capital catalana.

Fotografia: Kikm (flickr.com)

Barcelona, Göteborg, Berlín

Redacció Barcelona — Thu, 08 May 2008 00:01:00 +02:00

La Lonely Karen Drifter és una cantant de folk alternatiu. Fa música pura i bella, amb només una guitarra i una veu bonica i, sobretot, molt de sentiment. L’altre dia jo escoltava una entrevista amb ella a la radio. Més que la música (encara que sigui ben bonica!) el que va atreure la meva atenció en aquella entrevista va ser el següent: la cantant parlava de com la seva vida ha influit en la seva música. En especial els llocs on ha viscut: Göteborg i Barcelona.

“Suècia i Catalunya?”, et preguntaràs ara. Dos països tan contraris poden interessar a la mateixa persona? Doncs sí!! Ho dic tan expresivament perquè jo també he viscut als dos països. De manera voluntària, és clar. Suècia i Catalunya són dos països molt diferents, però justament per això tan complementaris. Tranquil.litat, organització i molt d’espai al pais nòrdic; moviment, caos i carrers estrets plens de gent a una de les regions més nòrdiques d’Espanya o una de les més meriodionals d’Europa si ho mirem des d’una perspectiva continental.

La vida no és escollir una o altra opció (això seria ben avorrit) sinó, sobretot, viure-ho tot: passar moments tranquils i plens d’acció, moments sòl i en colla, moments estructurats i moments de caos. No seria perfecte passar mig any (a causa del temps, clar, l’altra diferència important!) a Barcelona (l’hivern) i l’altre mig (durant l’estiu) a Suècia? Això sí, per culpa de dels diners, això no és tan fàcil realitzar-ho...

Mentrestant, he decidit de viure a Berlin. Un punt de compromís perfecte: al mig d’Europa, entre el Nord i el Sud, amb llocs tranquils i plens de vida, organització i caos... Una ciutat tan diversa com la vida. Des del meu apartament, fins i tot quan tinc les finestres obertes, no sento cap cotxe. Ara bé, a cinc minuts de la meva casa, hi ha nombrosos bars, cafés, vida al carrer, etc... La vida quotidiana está ben organitzada, amb una xarxa de transport públic molt llarga i complidora que et pot portar a explorar el caos berlinès quan vulguis. L’extraordinari dinamisme urbà, els barris industrials caducs des de la caiguda de la mur de Berlin, bars denominats clubs “privats” perquè venen begudes a preus que decideixis tu mateix... De tant en tant, aquesta xarxa de transport públic tan ben organitzat produeix ell mateix una mica de caos, – Com ara, quan des d’ahir, els conductors de busos fan vaga (bé, aquest tipus de caos no sempre fa alegria. Encara menys quan estàs a punt de viatjar i necessites el bus per arribar a l’estació amb la teva maleta...)-.

A veure, quan la Lonely Karen Drifter vindrà a descobrir aquest lloc (quasi) perfecte.

Aquest article d’Henriette Rytz forma part de la sèrie de retrats eurobarcelonins.

Fotografia: Gerard Girbes (flickr.com)

Sant Jordi amb uns ulls europeus

Redacció Barcelona — Wed, 30 Apr 2008 01:42:00 +02:00

Fa cosa d’una setmana, el 23 d’abril precisament, va tenir lloc un esdeveniment major als carrers de Barcelona. En efecte, era el dia de Sant Jordi, el patró de Barcelona (en francès, Saint Georges, però heu d’admetre que dóna menys color local). La llegenda diu que un dia Sant Jordi va matar un drac per salvar la seva princesa estimada i de la sang del drac en va créixer un roser. És per això, que durant aquest dia tan particular, que fa pensar una mica en un segon Sant Valentí avançat en el temps, els homes regalen a les seves dones, mares, amigues o simplement conegudes femenines, una rosa. A canvi, les dones poden regalar un llibre al gènere masculí ja que el 23 de febrer també és l'aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, el famós autor de la novel•la Don Quixot i, per aquest fet, guna de les grans figures de la literatura espanyola.

Concretament, el dia de Sant Jordi a Barcelona es tradueix en centenars de paradetes de flors i llibres (nous o d’ocasió) per tots els racons dels carrers, i sobretot, a les populars Rambles del centre de la ciutat que, a jutjar per les imatges “en directe” de la televisió, no van acabar fins a ben entrada la nit. Això demostra la importància d'aquest dia pels barcelonins i catalans que van poder aprofitar, al mateix temps, d'una fira i un festival de llibres en plena ciutat a més a més de les paradetes al carrer.

Sant Valentí, llegendes màgiques, fira de llibres i comerços temporals al carrer, Sant Jordi és tot això a la vegada!

Article de Lucille Wehrlé Traducció de Nuria Hernández Fotografia de Stoned59 (Flickr)

Zapatero 2.0 (i 2)

Redacció Barcelona — Tue, 29 Apr 2008 00:34:00 +02:00

Després de guanyar de forma inesperada les eleccions internes a la Secretaria General del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) l’any 2000, José Luis Rodríguez Zapatero va agafar les regnes d’un partit en plena regressió. En aquell moment ningú no esperava res d’ell. I menys encara a l’exterior. Era una figura a política a construir.

8 anys després, Zapatero no només ha confirmat la seva autoritat a l’interior del partit sinó que ha guanyat dues vegades seguides les eleccions espanyoles. Actualment, és la gran referència no només del socialisme espanyol sinó també de l’europeu. Només cal fer una breu mirada a l’estat del partit socialista en països com França, amb el PSF en plena fase depressiva postsegolène, Itàlia, on el Yes we can de Veltroni s’ha transformat en Berlusconi cans again, Alemanya, on el Linkspartei esgarrapa dècima per dècima punts d’intenció de vot a l’SPD, o el Regne Unit, on Gordon Brown no aconsegueix renovar el social liberalisme de Blair.

Davant de l’evidència de la seva pèrdua d’influència, el socialisme democràtic europeu ha de renovar urgentment el seu discurs. Però cap a quina direcció? Cap al socialiberalisme eficient de la Tercera Via o cap a una accentuació d’una socialdemocràcia que doni una resposta social i igualitarista al capitalisme global?

Molts partits socialistes europeus veuen en l’èxit de Zapatero un camí a seguir. No obstant, las receptes de modernització de la socieat i el foment de les llibertats de les persones (igualtat de gènere, matrimoni homosexual) del govern socialista espanyol no poden considerar-se com un model aplicable en societats com la francesa o l’alemanya molt més preocupades pel funcionamient de l’estat del benestar que no l’espanyola.

Crèdits de la fotografia: Guillaume Paumier

La Violeta

Redacció Barcelona — Thu, 24 Apr 2008 12:23:00 +02:00

Dues portes batents s’obren amb lleugeresa a La Violeta, un bar espaiós que és freqüentat pels veïns del barri. Una tonalitat bruta s’estén des del terra fins al sostre, i cobreix al seu pas les taules de plàstic i les fines columnes amb capitells que donen ritme a l’espai. Tan sols l’extintor i la propaganda “Estrella” alegren amb notes vermelles aquesta àmplia sala pobrament il·luminada amb llums de neó.

Fa dues setmanes que assisteixo a la representació diària d'un espectacle rodat. Dia rere dia, amb la precisió d'un rellotge suís, els parroquians tornen a interpretar el seu paper en aquesta escena banal.

Caminant amb pas decidit, el motard de blau marí obre el ball a tres quarts de sis. Es dirigeix tot recte cap al seu tamboret a la punta de la barra. Abans de demanar res, ja té una ampolleta marró sota el nas. Un home que llegia el diari a l'altra punta del taulell, i que semblava esperar el senyal de sortida, es retira en silenci.

La Violeta cobra vida. A dos quarts de set, el selecte grup de treballadors de correus ve a ocupar la taula rodona. Amb un drap a la mà, l'amo de caràcter jovial participa en l'animada conversa . El bar s'omple a poc a poc de joves de cabells llargs que tiren la jaqueta amb deixadesa i cargolen els cigarrets amb un posat d’indiferència.

L'escriptor ventrut es pren algunes llibertats. No és funcionari, ni treballador i pot fer la seva entrada en qualsevol moment. Abandona els seus llibres feixucs i emergeix d'un núvol de fum per demanar un cafè sol. Després, durant hores, s'acaricia la barba amb una mà fofa mentre s'escolta a si mateix.

En aquest decorat també hi ha tot d'esquenes, tot de siluetes de les quals no veuré el rostre perquè jo també hi tinc la plaça assignada. De tant en tant, l'amo fa un cop d'ull als meus dibuixos. Em trobo la seva dona al mercat. I quan torno a La Violeta sé que abans de les sis un motard de blau marí travessarà el llindar amb pas decidit.

Text de Géraldine Garçon artista francesa resident a Barcelona que fa creacions artístiques sobre la vida quotidiana de les ciutats on viu.

Traducció de Núria Baró

Cita amb el cinema oriental

Redacció Barcelona — Mon, 21 Apr 2008 00:26:00 +02:00

Del 25 d’abril al 4 de maig els amants del cinema oriental tenen una cita ineludible a Barcelona. En concret, arranca la desena edició del Festival de cinema asiàtic, un certamen que amb el pas del temps s’ha consolidat com una de les principals ofertes de l’inici de la primavera cultural barcelonesa.

Assembly, una obra èpica sobre la guerra civil xinesa dirigida pel director Feng Xiaogang, obrirà l'edició del desè aniversri d’un festival que ha ajudat a introduir a Espanya la última generació de directors asiàtics: Jia Zangke, Kim Ki Duk, Apichatpong Weerasethakul, Wang Xiaoshuai, entre molts d’altres. La filmografia produïda a la ciutat de Hong Kong, porta d’entrada al cinema asiàtic pels occidentals durant anys, serà la protagonista d’una edició en la que es presentaran més de 70 pel•lícules, curts i pel•lícules d’animació en 6 espais diferents.

Zapatero 2.0 (I)

Redacció Barcelona — Sat, 19 Apr 2008 17:49:00 +02:00

José Luís Rodríguez Zapatero comença la seva segona legislatura al capdavant del govern espanyol després de conseguir ser investit president del govern mitjançant una fràgil però paradoxalment sòlida majoria simple al Congrés dels Diputats.

I és que tot i no tenir la confiança de la majoria dels diputats espanyols, diversos elements donen un marge de maniobra a ZP.

En primer lloc, el Partit Popular està en fase de reformes internes. La perspectiva d’estar 4 anys més a l’oposició, ha obert la caixa de Pandora al partit conservador espanyol i el seu líder, Mariano Rajoy, comença a ser contestat en el si del seu propi partit. La primera pedra caïnita l’ha llançat recentment la Presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre.

En segon lloc, en la gestió del dia a dia el govern socialista pot comptar amb el suport alternatiu d’un ventall de forces polítiques minoritàries ampli. Tot i que els mitjans de comunicació parlen de dos socis prioritaris: el Partit Nacionalista Basc i Convergencia i Unió, el PSOE pot arribar a acords puntuals en temes socials amb les forces minoritàries d’Esquerra com ja va fer al final de la primera legislatura. Fins i tot, en algunes temàtiques com el terrorisme o el finançament de les comunitats autonòmiques el Partit Popular es mostra ara disposat al debat.

El que si és segur és que, siguin quines siguin les combinacions parlamentàries escollides pel PSOE , els 4 propers anys seran un autèntic repte per a Zapatero. Amb l’economia en plena desaceleració (l’FMI preveu un creixement espanyola per sota del 2% del PIB), amb la inflació pels núvols (4%), amb el sector de la construcció (un dels pilars del creixement dels últims anys) en caiguda lliure, amb el fantasma de la destrucció de treball al costat de la cantonada (la Patronal espayola preveu la destrucció de 600.000 llocs de treball l’any 2008), amb el procés de pau al País Basc enterrat sota terra, amb l’espasa de Damocles del Tribunal Constitucional sobre el polèmic Estatut de Catalunya, etc… tot indica que Zapatero tindrà molt feina. La resoldrà?

El “amics” de Sarkozy

Redacció Barcelona — Fri, 18 Apr 2008 00:54:00 +02:00

Si la política és “l’art d’actuar” com ja va vaticinar Arthur Miller en el seu famós assaig, Nicolas Sarkozy s’ha convertit sens dubte en el Tom Cruise del gremi. No és una comparació tan estranya si recordem que l’actual president francès és amic de l’actor nord-americà amb qui va organitzar una trobada a París quan era Primer Ministre de Jacques Chirac al 2004.

De fet sembla que a Sarkozy li ha quedat alguna cosa de les seves converses amb Tom Cruise ja que, com el protagonista de Missió Impossible, el president ha vist marcat el seu mandat per les seves intervencions espectaculars dignes del salvador més hollywoodenc. La més destacada i criticada acaba de conèixer el seu desenllaç amb l’anunci que va fer el “president” del Txad, Idriss Déby, quan va dir que concedia la gràcia presidencial als sis membres de l’associació Arca de Zoé condemnats el passat 26 de desembre a vuit anys de presó. El 25 d’octubre de 2007, els membres d’aquesta associació van ser arrestats a Abéché (Txad) i acusats de l’intent de segrest de 103 nens de la regió de Darfur que intentaven endur-se cap a França. En el moment dels fets anaven a embarcar en un Boeing amb tripulació espanyola que també es va veure involucrada en el procés judicial. La intervenció tan dubtosament providencial de Sarkozy, que va decidir anar a buscar en avió privat a les hostesses i als comandants, va ser un dels gestos més cridaners, però no el primer.

Després d’arreglar la qüestió de la tripulació, sembla que el president francès ha acabat de negociar l’assumpte dels sis acusats francesos de l’Arca de Zoé, que ja complien les seves condemnes a França gràcies a un acord de cooperació entre França i el Txad. I és que el suport militar que el president francès va oferir al govern d’aquest país africà els passats dies 2 i 3 de febrer va ser decisiu per a que el dictador Idriss Déby es mantingués al poder. Les relacions confuses i ambigües que Sarkozy manté amb líders poc recomanables han despertat reticències i crítiques.

Les “amistats perilloses” del president francès ja van començar quan va negociar l’alliberament de les infermeres búlgares amb el tirà Coronel Gaddafi, dictador de Líbia. Després de la intervenció de la que en aquells moments era la seva dona, Cecilia Sarkozy, les infermeres van ser alliberades el 24 de juliol de 2007, després de 8 anys de negociacions, tensions i embargaments entre Líbia i la UE. Va ser un acte inesperat que es va idear en poques hores i que molts van atribuir a la personalitat de Cecilia. Però, fos com fos, aquesta primer bomba mediàtica va destapar el perill de negociar amb dictadors i terroristes ja que pocs dies després Saïf Al-Islam Gaddafi, fill del líder libi, afirmava en una entrevista al diari francès Le Monde que l’alliberament s’havia fet a canvi de diversos milions de dòlars i, sobre tot, de la compra d’armes i instal•lacions nuclears d’ús civil per part de Líbia. L’escàndol estava servit i, més encara, quan el Coronel es va instal•lar a finals de desembre de l’any passat en els jardins de l’Elisi en visita oficial i els dos mandataris mai van arribar a tractar el tema dels drets humans, malgrat la pressió popular.

Un altre exemple del seu gust per la "diplomàcia-exhibició" la trobem a les seves recents declaracions en les que no descarta la possibilitat d’un boicot de França en els Jocs Olímpics de Pequín. Aquesta postura, de cara a la galeria, resulta poc sorprenent si recordem que el líder francès va viatjar fa poc a Xina, concretament a finals de novembre de 2007, i en cap moment es va esmentar el problema dels drets humans en aquell país, malgrat les peticions de l’oposició a França. És més, es va “oblidar” emportar-se a Rama Yade, secretària d'Estat francesa de Drets Humans. I és que l’objectiu del viatge era signar contractes empresarials per valor de 20 milions d’euros. Com va afirmar fa uns dies Bernard Kouchner, ministre d’Afers Estrangers francès, respecte a la possibilitat de boicot i represàlies econòmiques del gegant asiàtic: “és evident que això fa les coses més difícils”. Una bona manera de contradir el seu cap.

Tampoc podem oblidar l’últim amic discutible de Sarkozy, Hugo Chávez, a qui va recórrer fa uns mesos perquè fes d’intermediari entre les FARC i els governs francesos i colombians per l’alliberament d’Ingrid Betancourt. La relació va durar poc, ja que aquest cop el president colombià Álvaro Uribe va apartar a Chávez de qualsevol protagonisme negant-li la capacitat per negociar. El tema no s’acaba aquí, ja que els darrers dies les notícies han dit que Ingrid Betancourt podria ser alliberada a causa del seu estat de salut. Pel que sembla, Sarkozy ja té preparat un avió medicalitzat a la Guaiana francesa per anar a buscar-la.

Idriss Déby, Gaddafi o Hugo Chávez: uns “amics” controvertits del president francès però que li permeten operacions espectaculars i molt mediàtiques. Quin és el preu a pagar? Tractar de tu a tu amb dictadors i terroristes. No seria estrany que aviat aqests “amics” li passessin factura al Tom Cruise de la política.

Article d'opinió del periodista francoespanyol Aurélien Le Genissel. Traducció d’Esther Gil i Alèxia Vidal

Terror al Teatre Dubrovka de nou?

Redacció Barcelona — Tue, 08 Apr 2008 22:26:00 +02:00

Ara fa cosa d’un any, els transeünts del carrer de la Justícia de Rubí (municipì de la zona metropolitana de Barcelona) van començar a alarmar-se cada cop que passaven davant del Teatre Municipal. El perquè? Des de l’exterior veien com homes armats fins a les dents i amb passa-muntanyes es passejaven pel teatre. El que no van saber fins que van trucar a la policia és que allò formava part dels preparatius de la nova obra de la Fura dels Baus, una de les companyies més innovadores i polèmiques del teatre a nivell europeu. I és que la Fura ha triat la tragèdia del Teatre Dubrovka de Moscou com a eix per adaptar l’argument de Boris Godunov, una obra del poeta i novelista rus Alexander Pushkin, a la realitat de principis del segle XXI.

Al llarg de l’obra, els creadors de la fura fan partíceps als espectadors de l’horror que van patir els espectadors del teatre rus: l’aparició dels terroristes, la col•locació de les bombes a la platea, la tensió del segrest, les discussions entre els terroristes. Fins i tot, hi ha escenes on es recorda el comitè de crisi de les autoritats i les tenses negociacions amb els terroristes. Això sí, els mateixos creadors recalquen que la seva intenció va més enllà de rememorar el que va passar a Rússia i que la seva voluntat és mostrar l’horror de qualsevol segrest o situació violenta als espectadors.

L’obra, que va ser estrenada a principi d’abril a Segura de Molina, serà presentada al Teatre Nacional de Catalunya el 17 d’abril. Posteriorment, la Fura ferà una gira internacional que portarà el Boris Godunov del segle XXI a Alemanya, Itàlia i als Països Baixos.

Fotografia de DMWyllie (Flikr)

L’escala escantellada

Redacció Barcelona — Fri, 04 Apr 2008 17:15:00 +02:00

Un bonic edifici s’alça en una cantonada del cor del barri de Gràcia. Per entrar-hi, s’ha d’ abaixar el cap i anar cap a una entrada curiosament petita situada a la porta cotxera de fusta massissa. Les passes ressonen en aquest gran vestíbul nu on els sorolls, com en una església, són d’una altra naturalesa. L’aspecte imponent de l’espai contrasta amb el seu estat ruïnós. Els esglaons de pedra estan coberts de cartrons i la llum pàl•lida no s’atreveix a pujar. En aquest pis, els murs leprosos s’escantellen en trossos sencers, escampant pel terra la seva escorça malalta. Aquests fragments de color que porten l’empremta del temps, plens de fissures traçades amb delicadesa, creen uns quadres abstractes de matisos subtils. En el terra estelat, una rajola picada es balanceja i es sumeix en un cruixit. La fusta gastada a causa dels passos deixa al descobert les seves venes profundes. Per les finestres decorades amb vidrieres, els cristalls trencats deixen entrar la humitat y la llum que venen de l’exterior.

Text de Géraldine Garçon, artista francesa que resideix Barcelona i fa creacions artístiques sobre la vida quotidiana de les ciutats on viu.

Aquest text és el tercer d’una sèrie de retrats de la ciutat de Barcelona fets per europeus. Estàs enamorat de Barcelona? Participa en la redacció del bloc de Barcelona de cafebabel.com.

Traducció d'Alèxia Vidal

Escola d'estiu de Mitjans de comunicació i nacionalisme a Vic

Redacció Barcelona — Thu, 03 Apr 2008 21:23:00 +02:00

En un marc europeu que legitima i reforça l’Estat com a únic actor polític amb capacitat de participació en la Unió, les regions amb reivindicacions nacionalistes busquen aclarir el seu futur polític a partir de la satisfacció de les seves aspiracions (sobiranistes o de major increment autonòmic) i la plena integració en l’estructura supraestatal.

Sovint, el desenvolupament autonòmic i competencial es veu sacsejat per la irrupció de la violència barrejant-se inevitablement qüestions antropològiques, polítiques, sociològiques i comunicatives. Per tant, es pot inferir que l'estudi d'aquests elements resulta clau en el tractament i possible resolució de conflictes etnonacionals, amb violència directa o sense ella.

Prenent quatre casos paradigmàtics: Irlanda del Nord, Escòcia, Euskadi i Catalunya, l'Escola d'estiu de mitjans de comunicació i nacionalisme pretén crear un fons experiencial i metodològic a compartir i debatre. El projecte arrenca a Vic (Barcelona) el 2008 amb la perspectiva de continuar-lo a Leioa (Euskadi) i fer-ho extensiu en edicions consecutives, sempre tenint com a objecte d'estudi els mitjans de comunicació i els conflictes nacionalitaris.

Per a això, universitats sensibilitzades amb aquestes temàtiques i situades en aquestes regions: Queen's University of Belfast (Irlanda del Nord), Stirling (Escòcia), la Universitat del País Basc (Bilbao, Euskadi) i la de Vic (Barcelona, Catalunya), s'han unit per col·laborar en la Summer School of Media and Nationalism que, en la segona setmana de juliol de 2008, proposa un primer acostament a les seves realitats, els seus paral·lelismes i les seves diferències, des d'una perspectiva multidisciplinària i una òptica acadèmica.

Per a més informació clica

Bicicletes al poder

Salarich — Sun, 30 Mar 2008 20:25:00 +02:00

Més de 130.000 abonats, 300 nous usuaris cada dia, una mitjana de 30.000 viatges diaris i més de 18 milions de quilòmetres recorreguts són les espectaculars dades del Bicing, el servei públic de bicicletes que va posar en marxa l’Ajuntament de Barcelona ara fa tot just un any a semblança dels que existeixen a Lió, Copenhage, Brussel·les i París. Actualment, els barcelonesos tenen la possibilitat d’aprofitar els proa de 130 quilòmetres de carril bici de la ciutat gràcies a les 300 estacions i les més de 4.000 bicicletes públiques del servei. Tot per 24 Euros l’any.

Mica en mica, la bicicleta blanc-i-vermella s’ha fet un forat entre els tradicionals símbols del transport públic de Barcelona: els taxis (grocs a semblança dels de Nova York), el metro i els autobusos.

L’èxit espectacular d’un servei utilitzat per gent de totes les edats ha generat també problemes: falta de bicicletes o d’espai a l’hora d’agafar o deixar la bicicleta, sobresaturació periòdica del servei informàtic de les parades, conflictes de convivència entre els ciclistes i els peatons, etc…

En qualsevol cas, afegint els usuaris del bicing als més de 50.000 ciclistes que circulen cada dia pels carrers de Barcelona, la ciutat s’acosta mica en mica als usos de la bicicleta de les grans referències europees de les dues rodes: les ciutats holandeses.

Tenint en compte que Barcelona és la tercera ciutat europea en contaminació atmosfèrica segons un estudi de l’Organització mundial de la Salut del 2005, experiències com el bicing no només són desitjables sinó necessàries.